Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Biologia
Cristina Junyent
L’evolució de la humanitat ha estat marcada per una paradoxa: mentre que els humans van reduir aviat l’amenaça de les grans bèsties, mai no han pogut escapar de l’acció dels paràsits. Els petits grups nòmades de caçadors i recol·lectors vivien relativament lliures d’infeccions de transmissió directa gràcies a la seva mobilitat i baixa densitat, i amb el foc, espantaven les bèsties. Tanmateix, la domesticació d’animals durant el neolític va portar associades malalties com la verola, el xarampió i la grip, que van provocar grans mortalitats en els desplaçaments a peu vinculats al creixement demogràfic. Amb la introducció del cavall, els microbis van començar a viatjar més ràpid quan grups de diferent procedència van entrar en contacte, i van convertir les epidèmies en una part inherent del comerç i la guerra.
L’eix de la seda i les rutes de contagi
A Euràsia, la dispersió d’animals, plantes, béns i coneixements es va veure afavorida per la seva geografia: l’eix principal és est-oest (latitudinal), cosa que permet compartir condicions climàtiques i ecològiques similars. En canvi, els eixos longitudinals nord-sud d’Amèrica i Àfrica dificultaven el pas d’espècies entre climes tan dispars.
A través de la posteriorment anomenada Ruta de la Seda, a la taula d’una família romana arribaven aliments de l’Índia (cogombre, sèsam, cítrics), de l’Àsia Central (mill i comí), del Caucas (codony) o de la Xina (pollastre, arròs, albercoc i préssec). Però aquest intercanvi no era gratuït; els mateixos camins també portaven infeccions freqüents com la pesta bubònica, la diftèria, la disenteria, l’erisipela i, en zones pantanoses, la malària.
Fins i tot la tecnologia militar va influir en aquests moviments. La caiguda de l’Imperi Romà va estar condicionada per l’aparició de l’estrep de ferro. Aquest invent, que havia evolucionat de formes rudimentàries de corda a l’Índia, es va perfeccionar amb metall a la Xina cap al segle IV i va ser difós pels huns cap a Pèrsia i Europa. L’estrep va donar una superioritat militar sense precedents als pobles nòmades, accelerant els contactes i, amb ells, la transmissió de patologies.
De l’estancament a l’explosió urbana
Entre els segles V i IX, la població europea es va mantenir estancada. La conjunció de malalties, invasions, guerres i unes limitacions tecnològiques en l’agricultura que provocaven fams periòdiques va frenar la supervivència. No va ser fins al segle X, amb la consolidació de regnes estables i la millora dels rendiments agrícoles, que va començar un creixement sostingut.
Entre els anys 800 i 1300 la població es va triplicar, i Europa va transitar d’un món rural aïllat cap a una societat urbana i comercial. Però la concentració urbana va ser el brou de cultiu ideal per a les epidèmies. La més devastadora va ser la Pesta Negra (1347–1353), provinent de l’Àsia Central, que va extingir un terç o més de la població europea, amb brots recurrents fins al segle XVIII. L’aglomeració i la pobresa exacerbaven el xoc de la grip, la verola i la diftèria, creant un cercle viciós on l’alta mortalitat provocava l’abandonament de collites i noves fams.
L’impuls del Renaixement i la ciència nàutica
Mentre el nord d’Europa lluitava, a Al-Andalus arribaven de l’Àsia Central l’arròs, la canya de sucre i els cítrics, juntament amb avenços en irrigació, arquitectura i ciència. Ciutats com Còrdova, Granada i Toledo es van convertir en focus de coneixement on es van recuperar els sabers antics grecs i romans. Aquest flux intel·lectual, sumat a les innovacions tecnològiques, va preparar el terreny per als profunds canvis del Renaixement al segle XIV.
L’astrolabi, la brúixola i la pólvora, arribats també de l’Àsia Central, van ser les eines que van permetre als europeus plantejar-se navegar per l’Atlàntic, especialment quan els otomans van tallar la Ruta de la Seda tradicional al Mediterrani oriental. Però l’oceà presentava reptes físics diferents de la Mediterrània.
Dominar el vent: La «volta do mar»
Més enllà del Cap Bojador, els vents i els corrents africans afluixaven, fent que la tornada fos un repte impossible per als remers. Calia una nova font d’energia: el vent. Els alisis, que bufen regularment de nord-est a sud-oest, van ser la clau.
A Sagres, el príncep Enric el Navegant va crear un centre d’intercanvi de coneixement cartogràfic on confluïen tradicions cristianes i musulmanes. Les expedicions portugueses van descobrir que, per tornar del sud, no calia resseguir la costa, sinó endinsar-se a l’oceà cap al nord-oest fins a trobar els contraalisis i el corrent de Portugal. Aquesta maniobra, la «volta do mar», aprofitava l’efecte Coriolis causat per la rotació terrestre.
Dominar els alisis va fer possible el Món Atlàntic. El 1487, Bartolomeu Dias va aplicar aquesta tècnica a l’hemisferi sud per superar el Cap de Bona Esperança, i va demostrar que l’Atlàntic i l’Índic es comunicaven. Poc després, Vasco da Gama obriria la ruta definitiva cap a l’Índia. La lliçó de la història era clara: a la mar —i sovint en la vida—, el camí més curt no és la línia recta. Per arribar lluny, primer calia saber allunyar-se.
