Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Biologia
Cristina Junyent
Tradicionalment, les poblacions s’expandien per àrees contigües, però la volta do mar, descoberta pels portuguesos i adoptada pels espanyols, va impulsar l’exploració oceànica del segle XVI i va iniciar el que els historiadors anomenen el món atlàntic: les interaccions entre pobles i imperis de l’Atlàntic des d’aquesta data fins al segle XXI. Així, plantes, animals i gèrmens, que abans viatjaven lentament a peu o en cavall, van començar a difondre’s en caravel·la.
L’error de Colom i la trobada del Nou Món
Colom, aprofitant els vents alisis i els corrents atlàntics, va fer escala a les Canàries abans de travessar l’oceà. El viatge es va allargar per errades de càlcul sobre la circumferència terrestre, basades en les dades de Ptolemeu, que subestimaven la distància entre Europa i Àsia. Creient que havia arribat a les Índies, va topar amb Amèrica, obrint pas a una onada d’exploracions sense precedents.
L’impacte biològic i el col·lapse demogràfic
El contacte amb les poblacions de caçadors i recol·lectors de les Canàries i del Carib va provocar grans mortaldats. Els guanxes van ser probablement el primer poble conduït gairebé a l’extinció per la denominada modorra, possiblement tifus. Al Carib, grups aïllats com els arawaks gairebé van desaparèixer, possiblement per grip porcina i altres plagues: entre 1494 i 1508 van morir uns tres milions de persones. A l’Amazònia, la població va caure de cinc milions a cent mil habitants. Aquestes societats de caçadors i recol·lectors només van deixar rastres genètics.
Les grans epidèmies a Mesoamèrica i els Andes
A Mèxic, la verola i el cocolitztli (possiblement Salmonella enterica) van devastar els asteques; la verola, cap al 1520, va causar vuit milions de morts. El cocolitztli (1545-1576) va segar-ne uns disset milions més, sobre una població de vint-i-dos milions. Maies i inques van patir disminucions similars: de set a un milió i d’onze a un milió i mig, respectivament.
Geopolítica i noves rutes comercials
El tractat de Tordesillas (1494) va establir una línia imaginària a 370 llegües a l’oest de Cap Verd. L’acord, ratificat pel Vaticà, assignava a Castella les terres a l’oest i a Portugal les terres a l’est. Castella, sense accés a l’Índic, des de 1565 va controlar el Pacífic amb la ruta Manila–Acapulco; a l’anada vorejava el Japó i de tornada, les Mariannes, transportant seda i productes asiàtics cap a Amèrica i finalment cap a Europa.
L’Amèrica del Nord i l’origen del Thanksgiving
A l’Amèrica del Nord, els primers colons van aprendre dels indígenes a cultivar aliments autòctons. La celebració de la primera collita de patates, carabassa, blat de moro, amb gall d’indi, l’octubre de 1621, va originar la festivitat del Thanksgiving (Acció de Gràcies). No obstant la bona voluntat inicial, la verola i altres malalties també es van estendre pel nord i van reduir les poblacions natives, que van passar d’uns cinc milions a quatre-centes mil persones.
Les estimes demogràfiques
Cal dir que les estimacions demogràfiques divideixen els historiadors. Els maximalistes es basen sovint en les cròniques de l’època, però suggereixen que les epidèmies van viatjar més de pressa que els exploradors, delmant poblacions senceres abans de poder ser censades. Per contra, els minimalistes analitzen la capacitat de càrrega del continent, valorant quantes persones podien subsistir en aquelles condicions ecològiques sense una agricultura intensiva.
La davallada no s’explica només pel xoc epidemiològic (verola, xarampió o grip), davant el qual els natius no tenien defenses. També hi van intervenir guerres i desplaçaments derivats del contacte amb els colons i el comerç d’armes; la disrupció econòmica, on la pèrdua de terres de caça i cultiu va provocar fams cròniques, i un profund estrès psicològic i social que, en desarticular les seves estructures polítiques i religioses, va acabar enfonsant la natalitat.
El tràfic transatlàntic d’esclaus
Àfrica, tot i la proximitat geogràfica, resultava inhòspita per als europeus per les malalties tropicals, i era coneguda com la tomba de l’home blanc. Malgrat això, els estats locals i les rutes comercials van facilitar-ne el contacte. A les fatories portugueses es va iniciar el tràfic de persones; primer de forma anecdòtica, finalment de manera massiva. El negoci va empènyer alguns regnes africans —no tots— a segrestar persones per a vendre-les i ser deportades.
Les condicions eren atroces: tortura, maltractament i una expectativa de vida en destí de només vuit anys. La demografia africana va quedar alterada. De l’entorn tretze milions d’africans segrestats entre els segles XVI i XIX, uns onze milions van sobreviure la travessia, un 12 % va morir al mar i un 20 %, durant la captura o en les marxes forçades cap a la costa. La mortalitat local indirecta, per defensar-se o per fam, va pujar uns cinc milions més. Les colònies espanyoles van rebre uns dos milions d’africans, principalment al Carib, la Terra Ferma, i Mèxic i Perú, i cal destacar que els mercaders catalans hi van participar fins a finals del XVIII.
Llegat demogràfic i nou nucli fundador
L’imperialisme va ser rendible per a Europa que, gràcies a les xarxes comercials globals, va acumular poder i una riquesa immensa. Tanmateix, Europa va integrar nous aliments —com la patata, el tomàquet o les carbasses—, però també va rebre la sífilis.
El nucli fundador de la nova Amèrica es va configurar a partir de menys de dos milions d’indígenes supervivents, prop de tres milions d’europeus colonials i onze milions d’africans. Aquest equilibri es va transformar entre mitjans del segle XIX i principis del XX, amb l’arribada d’uns cinquanta milions d’europeus —italians, britànics, espanyols, alemanys i portuguesos, entre d’altres—, que van transformar la composició demogràfica i cultural del continent.
