Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Biologia
Cristina Junyent
La història de les Canàries justifica obrir la finestra. Les illes van emergir de masses de lava superficials al fons oceànic seguint un eix est-oest: les illes orientals són més antigues i erosionades, mentre que les occidentals són més joves i, per tant, més altes. Si als 3.715 m del Teide —punt culminant de l’Atlàntic— hi sumem els 3.500-4.000 m de l’edifici geològic submarí, resulta el tercer volcà insular més alt del món, després de Mauna Kea i Mauna Loa (Hawaii).
Situades en latitud sahariana, s’estenen uns 200 km de nord a sud, i 470 km d’est a oest. Són a uns 1.100 km de la península Ibèrica, mentre que la distància mínima a la costa africana és de 100 km, a Fuerteventura; la màxima, de 380 km fins a El Hierro. Aquest punt occidental d’Orxella té importància històrica perquè hi passava el meridià 0, fixat per Ptolemeu cap al 150 dC, fins que Greenwich es va imposar el 1884.
Corrents, vents i clima
L’arxipèlag és afectat per dos corrents del nord-est de l’Atlàntic fruit de la rotació terrestre: el corrent oceànic de Canàries i els vents alisis. L’oceànic transporta aigües fredes cap al sud i suavitza les temperatures. Els alisis també temperen el clima i aporten humitat de l’Atlàntic. Quan aquesta humitat topa amb les muntanyes, es condensa i genera la pluja horitzontal que rega especialment les illes més elevades.
La seva situació geogràfica les va convertir en cruïlla entre Europa, Àfrica i Amèrica, i en escala dels viatges transatlàntics.
Una illa abrupta
El Hierro és la més petita, meridional i occidental de les Canàries. De forma triangular, ocupa 278 km² —aproximadament la meitat d’Eivissa. Malgrat les dimensions, el Malpaso s’alça fins als 1.500 m, fet que explica el seu relleu abrupte.
El Golfo, al nord, és el resultat de l’esllavissament d’una part d’un antic volcà. Probablement per una tremolor sísmica, un despreniment —d’uns 300 km3— va generar un tsunami de més de 100 m d’alçada que va arribar a les costes americanes. Al sud del penya-segat va quedar un altiplà d’uns 900 m d’altitud; al vessant sud-occidental, el Julan és un malpaís pràcticament despoblat. El relleu dificulta el conreu i la manca de fonts d’aigua en complica l’habitabilitat.
Els primers pobladors
Probablement, al segle II dC l’arxipèlag va ser poblat per amazics, que van mantenir una població força estable fins a inicis del segle XV. Es dubta si van ser deportats pels romans per explotar l’orxella, un liquen que creix a les costes i tenyia de porpra les túniques dels patricis. Els primers habitants tenien un estil de vida neolític: treballaven la pedra, cultivaven ordi, pèsols i blat, criaven porcs i possiblement ovelles, i consumien arrels de falguera i llangardaixos endèmics.
A El Hierro, sense fonts naturals, recollien en cisternes l’aigua de la pluja horitzontal generada pels alisis. A començaments del segle XV, l’expedició del francès Jean de Béthencourt, que buscava noves terres per a la Corona de Castella i tints per al negoci tèxtil familiar, va conquerir El Hierro i tres illes perifèriques més —La Gomera, Fuerteventura i Lanzarote—, on va establir un règim senyorial.
Conquesta i col·lapse demogràfic
A El Hierro, els cronistes descriuen una població indígena —els bimbatxes— d’entre 2.500 i 3.000 persones (uns 10 hab/km²), tot i que altres estimacions la rebaixen a 1.500 habitants. L’impacte del contacte amb els europeus va ser devastador: en un segle la població autòctona es va reduir entre un 60 i un 90 %.
El cronista Abreu Galindo, entre els segles XVI i XVII, va escriure que «el poble d’aquesta illa era molt trist i de mitjana estatura» i que patia «modorra». Probablement era el tifus, contra el qual no tenien defenses immunitàries. A tot l’arxipèlag, verola, xarampió i grip van actuar com aliades dels conqueridors. Els guanxes —nom genèric dels habitants de totes les illes—, sovint menystinguts pels cronistes, poden ser considerats un dels primers pobles víctimes de l’imperialisme modern.
Una societat marcada per l’emigració
A finals del segle XV, El Hierro comptava amb uns 300 habitants, inclosos els colons europeus. La població va romandre estancada durant dos segles. Només a partir del segle XVII, millores administratives i econòmiques van permetre consolidar una població estable.
Els documents reflecteixen un creixement lent i irregular, condicionat per malalties i, sobretot, per l’emigració.
Com les Açores i Madeira, les Canàries van actuar com un laboratori colonial. Hi van prosperar el blat, la canya de sucre i la vinya, i la cria de cavalls, bestiar i porcs. Els europeus van comprovar que els seus conreus i animals s’adaptaven a nous territoris i que les poblacions autòctones podien ser sotmeses. La desforestació per artigar noves terres, però, va reduir la vegetació que retenia la humitat i afavoria la disponibilitat d’aigua.
A El Hierro, l’orografia, les sequeres i la precarietat van empènyer molts a marxar.
De la crisi constant a l’oportunitat
Els canaris han emigrat massivament cap a Amèrica Llatina: primer al Brasil i al Carib per impulsar el cultiu de la canya de sucre; més tard a l’Argentina, l’Uruguai, Cuba, i, sobretot a Veneçuela a mitjan segle XX. Les onades migratòries seguien els cicles econòmics de les illes, marcats per les crisis de la canya de sucre, el vi i la cotxinilla.
Per la seva la perifèria, El Hierro es va mantenir al marge dels grans circuits comercials, l’emigració continuada va alterar l’estructura social: menys matrimonis, més celibat femení i menys natalitat. Més enllà d’un límit, l’emigració, lluny d’afavorir les zones d’origen, les pot condemnar a la decadència.
Malgrat tot, els habitants d’El Hierro han sabut convertir les dificultats en oportunitats. Preservada de l’especulació turística, l’illa va ser declarada reserva de la biosfera el 2000 i conserva nombrosos espais protegits. A més, des de 2014, impulsa l’ús d’energies renovables, fins i tot en la mobilitat. De moment, amb èxit.
