Cultura
Felip González
La Fundació Felícia Fuster arrenca la nova temporada amb una mostra coral de tres joves artistes, seleccionades per la XIX edició d’ajuts Felícia Fuster. Aquesta exposició porta per títol Interrogar els llenguatges tradicionals, que es podrà visitar fins al 30 d’octubre de 2026. En aquesta ocasió, els seleccionats són María Rojo en escultura i videoart, Albert Bonay en gravat i Ot Prieto en pintura. Tres projectes que, sota la curadoria de Pilar Parcerisas, es complementen i connecten entre ells en un mateix espai.
El paper actiu de l’espai expositiu de la Fundació, sempre ha tingut clara la seva missió de promoure la creativitat i difondre i estudiar el llegat de la seva fundadora, l’artista plàstica i poetessa Felícia Fuster (1921-2012). És aquest component d’agencialitat inherent a l’esperit de la Fundació, el que ha fet possible l’aposta de nous i consolidats talents. En aquest sentit, l’espai tangible de la Fundació esdevé en un orgànic environment, és a dir, un gran llenç conceptual que aixopluga tota mena de narratives literàries i plàstiques.
Al llarg d’aquest espai expositiu, s’han anat traçant punts de trobada entre les obres dels artistes – accessos, columnes, zona central, parets-, independentment de la lògica processual de cada registre plàstic.
En el cas d’Ot Prieto, parteix d’una feracitat de traços i virulentes taques abstractes força expressives que reflecteixen la lluita dialèctica entre el coneixement/desconeixement o la necessitat de desaprendre el que s’ha après. A més, en base d’una recerca metapictòrica, es tracta de pintures que plantegen dilemes vers el color, la composició, l’expressió introspectiva o les textures. Obres com Dos mil setze (2025), Recepció de la primera herència (2026) i Dit traça (2026) revelen les contradiccions de la mateixa existència i experiència vital de l’artista, que fan que les peces adquireixen un tarannà inestable i transicional.
Pel que fa a María Rojo, en la seva obra Your Back Is My Favourite Part Of You parteix d’estructures associades amb peanyes, pedestals, formes arran de terra i enlairades en l’accés principal. Es tracten de peces escultòriques -titulades Espalda amb diferents nombres romans- en un emergent estat preliminar que, si més no, porta l’artista a plantejar el seu art com un laboratori d’idees. En aquest treball, concebut com un assemblatge de vidre o plàstic serigrafiat, fusta, cartó o imants, s’hi atorga més importància al gest performatiu d’aquestes obres transitòries, inacabades i aparentment insignificants. Són escultures fràgils i desproveïdes d’àuria. Des d’aquests pressupostos, cal preguntar-se: Què és el que fa que una peça sigui codificada com una escultura? Des d’aquest rerefons, s’ha d’incloure el vídeo titulat Espalda V (2026). Una peça en què l’artista d’esquena, coprotagonitza cada fotograma amb imatges aestètiques de jardins, boscos, etc.
Pel que fa al tercer artista d’aquesta mostra, Albert Bonay, presenta una sèrie de matrius i estampes sobre paper que, emmarcades en el projecte d’Atlas (2026), ha anat investigant els límits perceptius del gravat calcogràfic en planxes de coure. Aquestes planxes gravades des de les tècniques calcogràfiques de l’aiguafort i l’aiguatinta, adquireixen una doble potencialitat artística. D’una banda, cada planxa està destinada a crear una exclusiva estampa d’edició limitada. I, d’altra banda, la materialitat de la planxa com a matriu esdevé una insòlita peça escultòrica. Després de la darrera impressió, Bonay sotmet cada matriu a talls, plecs i deformacions. L’artista juga amb la capacitat expressiva de les matrius intervingudes i descontextualitzades respecte al seu ús originari, tal com resten paleses a les sèries de Matrius al terra (2016) i Matrius penjades (2026).
Tant a les matrius al terra i penjades i com a les estampes, l’artista reprèn el concepte estructural de l’Atlas Mnemosyne d’Aby Warburg per crear un entramat urbanístic altament tecnològic, basat en finestres modulades que se succeeixen fins a l’infinit. Unes finestres que, com a marc de referència projectable, ens deleixen amb virtuoses línies i interseccions, constel·lacions, clarobscurs contrastats i un profús detallisme. Aquesta ostentació minuciosa s’ha aconseguit a través de les veladures de l’aiguatinta o de les mossegades de l’aiguafort. En el seu conjunt, les seves peces evoquen ciutats desèrtiques que, potser, no han estat pensades per les persones que l’han d’habitar. Més aviat, són les imatges distòpiques del declivi dels espais comuns i dels interiors dels habitacles que, absorbits per una deriva capitalista extraccionista, no dubta a exercir una violència sistèmica contra totes les Maricarmen d’arreu del món.
Més enllà del bon funcionament visual de cada projecte, cal parar atenció a les paraules de la Pilar Parcerisas en el text del full de sala, en què ressalta com a nexe en comú la voluntat conscient dels artistes de “qüestionar i tensionar el llenguatge tradicional específic”. Una tensió que, sota el meu entendre, es retroalimenta entre la vulnerabilitat i el descrèdit d’un art que podria ser condemnat a l’ostracisme, en el cas que no s’accepten les dinàmiques de valor simbòlic i cultural del sistema de l’art (teoritzat pel sociòleg francès Pierre Bourdieu entre la dècada dels anys 70 i primeries dels anys 80) que, de forma intrínseca, naturalitzen l’autoria de l’artista i, al capdavant, beneeixen les pràctiques artístiques en concepte, forma i contingut.
El doctor Felip González és docent de l’ESDAPC.
