Entrevista
Ana Rubió Jiménez
Mercè Lafarga és mestra d’educació infantil i directora de l’Escola Bressol Municipal (EBM) Can Caralleu des del 2011, any en què el centre va obrir les portes. Després de més de 30 anys de trajectòria professional dedicats a l’educació dels més petits, Lafarga s’acomiada de l’escola bressol.
Mercè, es jubila.
Sí, deixo de treballar el mes de desembre. Em fa una mica de pena, de nostàlgia. És com desprendre’s d’alguna cosa important. Aquest és un projecte tan sentit…
L’EBM Can Caralleu va obrir les portes el setembre del 2011, professionalment, què estava fent vostè en aquella època?
Jo en aquell moment estava treballant a l’escola Bressol Sant Genís, després d’haver passat per l’Oreneta i El Vent. Aquell any, l’Ajuntament va engegar un projecte per obrir escoles bressol i, entre d’altres, la de Can Caralleu.
I es va posar a concurs la direcció.
Exacte. Els meus fills havien anat al Tàber -l’escola d’aquí al costat- i jo havia format part de la seva AFA. Vivia a República Argentina i aquest era un territori que em coneixia. I, a més, havia estat en altres projectes per impulsar una escola bressol. Així que quan va sorgir l’oportunitat, no m’ho vaig pensar.
Recorda el primer dia a l’escola?
Va ser al juliol. Quan em van donar les claus, vaig venir amb les dues mestres que m’acompanyaven en la creació del projecte, la Marta i la Joana. Vam venir carregades amb les nostres pertinences laborals: capsetes de cançons, petits objectes que t’havies anat fent, instruments de música. Suposo que tothom estava molt espantat, amb molta il·lusió, però molt espantat.
Inaugurar l’escola volia dir acollir la primera promoció d’infants i famílies, com es van guanyar la seva confiança?
Abans de començar el curs, vam fer una reunió amb totes les famílies. Allà tothom era nou. L’escola Tàber ens va deixar la biblioteca i, juntament amb la Marta i la Joana, vam donar-los la benvinguda i explicar-los el projecte. Eren famílies joves de Sarrià, i la cosa va començar a funcionar de seguida perquè elles estaven molt contentes d’haver accedit a una plaça pública i nosaltres vam donar el 100 %, o el 1000 % del que sabíem.
Va començar l’aventura.
El primer any va ser meravellós. Obrir una escola és molta feina, però també genera molta il·lusió i vaig tenir el suport impagable de les directores de les escoles bressol del districte. L’Esperança, de l’escola Bressol Can Canet, la Carme, de l’Oreneta, la Inés, que estava a la Poput, l’Enricà, que estava al Putxet, i la Maribel del Tramvia blau. Amb elles hem forjat una amistat molt sòlida.
“Cap projecte d’escola pot tirar endavant si no hi ha la complicitat de l’AFA”
Quin és l’ABC a l’hora d’engegar una escola bressol des de zero?
Primer de tot, crear equip. Encara que des de la direcció tinguis un projecte molt pensat i sàpigues on vols anar i què vols fer, és important donar veu a l’equip perquè se senti còmode, interpel·lat i escoltat. El segon, elemental, és crear l’AFA, l’associació de famílies d’alumnes. Cap projecte d’escola, crec jo, pot tirar endavant si no hi ha la complicitat de l’AFA. I jo vaig tenir una sort immensa de comptar amb l’Helena i el Juantxo en aquells inicis. Ho van posar superfàcil i de seguida es van posar a treballar.
I, després, suposo que cal definir un projecte educatiu de centre. Com va decidir el projecte de l’escola?
Totes les persones tenim les nostres aficions, els nostres coneixements i aquelles coses que ens inspiren o que ens motiven per tenir una vida més plena. Aleshores, quan vaig saber que hi havia el projecte de Can Caralleu per desenvolupar, vaig voler vincular-lo al tema de les arts, que m’apassiona.
“Encara que des de la direcció tinguis un projecte molt pensat i sàpigues on vols anar i què vols fer, és important donar veu a l’equip perquè se senti còmode, interpel·lat i escoltat”
Així doncs, diria que l’art és la base de la pedagogia de l’EBM Can Caralleu?
Sí! El projecte educatiu del centre -que jo he anomenat “El temps de les arts”-, explora tots els llenguatges artístics, des de la dansa fins a la literatura infantil, passant per la música i les arts plàstiques. Per què? Perquè l’art en si és molt sensorial i els nens petits, els nadons són molt sensibles a la sensorialitat. Els infants escolten música i queden embadalits, estan pintant i estan superconcentrats, quan fan argila, connecten amb les seves mans…
També amb els contes.
La literatura és un puntal d’aquesta escola. La treballem a partir dels àlbums -contes on predomina la imatge per sobre del text- i fem que els infants s’endinsin dins de la història, a través dels seus personatges, dels seus escenaris, i les seves sensacions.
“La literatura és un puntal d’aquesta escola”
Creu que “El temps de les arts” ha tingut també un impacte fora de l’escola?
Jo crec que no. El que passa és que, de la mateixa manera que jo he preguntat a altres escoles bressol com treballen alguns temes, a mi també m’ho han preguntat. Jo li vaig posar nom i cognoms, però no deixa de ser un projecte educatiu concret a unes necessitats de centre determinades.
Ha mencionat en diverses ocasions el treball en xarxa amb altres centres educatius. Per què és necessari aquest contacte?
Treballar en xarxa al districte és molt important perquè ens permet detectar necessitats conjuntes, canvis que percebem i compartir situacions que estem gestionant per tenir visions externes. En aquest sentit, aquests últims anys hem estat treballant amb el Centre de Recursos Pedagògics de Sarrià Sant – Gervasi en la creació d’un projecte educatiu de zona, que ens engloba com a barri.
Creu que és bo per als infants que hi hagi una continuïtat de valors entre l’escola bressol i la resta d’etapes educatives?
És indispensable. Penso que hauríem de fomentar una mica més l’itinerari d’escola pública bressol, escola pública d’infantil, primària i secundària. Entre totes tenim una mirada compartida de l’infant, de l’educació i del mestre i crec que és molt valuós.
“Treballar en xarxa al districte és molt important perquè ens permet detectar necessitats conjuntes, canvis que percebem i compartir situacions que estem gestionant per tenir visions externes”
Un dels reptes actuals que comparteixen famílies i la comunitat educativa és la manera de posar límits als infants de manera respectuosa. Vostè què en pensa?
Els límits hi han de ser, són absolutament necessaris: el respecte als altres, el respecte a un mateix i les coses que no es poden fer, que no són negociables. Per exemple, jo no puc deixar que un infant de dos anys pugi a una estanteria; per la seva pròpia salut i perquè l’estanteria no està feta per aquest ús. Cal posar límits des de la comprensió. Nosaltres som capaços de tenir la porta oberta de l’habitació, i els infants que estan jugant a dins no sortiran perquè entenen que en aquell moment no hi ha la necessitat de sortir.
I entre els infants, com es tracten els límits entre iguals?
Un nen fa mal a un altre, i l’agredit plora. Evidentment, nosaltres consolem el que plora i reflexionem amb el que ho ha fet. Però al que plora també li diem: li has de dir tu que no t’agrada. I l’infant així ho fa. L’altre es queda parat perquè està acostumat que sigui l’adult qui li digui que no, però que algú de la seva edat li digui “el que m’has fet no m’ha agradat” té un impacte molt més gran. I l’altre es queda parat perquè que l’adult li digui no, ho té normalitzat, però que un de la seva talla, un igual, li digui “el que m’has fet no m’ha agradat”, els impressiona molt.
“Cal posar límits als infants des de la comprensió”
La fortalesa de poder-se expressar.
És clar! L’explosió del llenguatge es dona a les classes dels grans i s’inicia amb el balbuceig amb els petits. La nostra tasca com a mestres és posar paraules als seus pensaments: “jo interpreto el que estàs fent i t’ho expresso”, i d’aquesta manera s’enriqueix el seu univers emocional.
Què és el que més ha gaudit en aquests quinze anys d’escola?
No ho sé, és molt difícil, aquesta pregunta (riu). L’any passat va ser meravellós quan va sortir l’oportunitat de fer un mural amb l’artista Ignasi Blanch. Estic infinitament agraïda a la Núria, l’Anna i el Josep, que van posar molta empenta per fer-ho possible.
L’Ignasi Blanch és l’únic català convidat a pintar el mur de Berlín, com és que el trobem a l’escola Bressol Can Caralleu?
Va ser una idea de les famílies. Vam convidar l’Ignasi a venir a fer un mural a l’escola i ens va fer un regal immens acceptant la proposta. Va començar fent uns cercles grans a la paret, i tots els infants de les classes de grans van participar en l’obra. Després, l’Ignasi els va donar vida i ara el mural són uns infants jugant. I, clar, els infants estaven contentíssims! Quan va estar acabat, veies que cada dia se n’anaven allà i assenyalaven i tocaven i, de fet, encara hi van molt perquè s’hi veuen representants.
“En aquests quinze anys han passat moltes famílies i sento que ha estat una sort compartir amb totes elles”
Què li diria a la Mercè de fa quinze anys que començava el projecte educatiu, ara que l’està acabant?
A la Mercè? Jo a la Mercè li dic, quina sort que has tingut (s’emociona). En aquests quinze anys han passat moltes famílies i sento que ha estat una sort compartir amb totes elles. I amb l’equip, no tindríem aquest espai tan bonic, tan acollidor, si no fos per les persones que treballen a l’escola.
Què farà ara que es jubila?
Primer el dol. I, després, viatjar fora del mes d’agost, que els mestres no ho podem fer. Però jo seguiré treballant per la petita infància.
De quina manera?
Tinc el projecte de crear un grup de treball amb persones que hem dedicat tota la vida al 0-3, per continuar reflexionant i pensant sobre aquesta etapa educativa. I algun dia passaré per aquí, però de moment, no. Primer necessiten començar a volar. Com que el meu racó preferit és l’aula taller, potser en un temps els dic “jo vinc i em poso a l’aula taller i faig propostes de plàstica”. Però no ho sé, potser d’aquí a un any ja estic tan oblidada…
Estarà a les Maldives…
Això mateix (riu), estaré a les Maldives la mar de bé!
I què li diria a la mestra que li agafa el relleu?
A la Marta, que porta des del principi a l’escola i ara n’agafa la direcció, li diria que faci allò que més li agradi. Que busqui allò que li agrada i motiva a nivell personal i ho introdueixi a l’escola.
Els primers infants que vau tenir a l’escola bressol, ara ja són adolescents. Si llegissin El Jardí, quin missatge li agradaria fer-los arribar?
És molt difícil. Primer, perquè els infants d’aquesta edat no tenen records. Així que, abans de res, els donaria el repte de dibuixar un record. Després, no sé de quina manera els ho diria, però sí que voldria transmetre’ls la idea que ells són com són, perquè en algun moment va iniciar els seus aprenentatges a l’escola bressol Can Caralleu. I, malgrat que no ho recordin, van ser uns anys molt importants en la configuració de qui són ara.
