Opinió
Roser Díaz
És curiós com la bondat i la maldat s’ajunten i es justifiquen. El pitjor de tot és que entremig del bucle, com en una espiral sense fi, persones anònimes, no per això menys persones, arrisquen la seva vida en una mena de loteria sinistra.
De fet, és la guerra qui ho empeny, però que és la guerra? Un cúmul d’interessos, els mercats disfressats de territori i d’ideals. És llastimós veure com es converteixen els pobles en apàtrides amb l’excusa d’un conflicte entre religions o cultures. L’home, visceral per natura, es mou per baixos instints, l’avarícia, l’ànsia de poder i la farsa de reivindicar-se damunt dels altres, el porta a fer barbaritats.
Som nosaltres, Europa, el primer món desenvolupat, el bressol dels drets humans i de la Cristiandat, qui ven armes als governs perquè continuïn les lucratives lluites. Això sí, és un extracte social qui ho fa, perquè tradicionalment ho ha fet i la història l’empara. Amb aquestes armes provoca els desastres humanitaris que com un bumerang arriben als seus ports, en forma de persones, de vides, de sentiments i de drets civils. Llavors, en nom de no sé quin Déu, argumentant que han de defensar els habitants de la seva nació, els hi tanquen els ports i els hi deneguen ajuda, mirant cap a una altra banda.
“Sóc com tu. Tinc nom, un passat, records i pares,
família, il·lusions, fantasies, projectes i amor
només que he nascut molt lluny de les teves muntanyes,
al bressol de la por, de l’odi, la tortura i la mort.
Sóc la moneda de canvi per canviar-me la vida,
pagant amb la meva existència un luxós benestar,
i encara que estic maleït i no tinc sortida,
m’arrisco a fugir de l’infern creuant aquest mar.
La tomba pot ser les aigües del Mediterrani,
soterrant en la sorra els dies passats fets de fel,
el meu cos castigat per la fam, la guerra i els homes,
trobarà en el descans de la mort el més joiós cel.
Els nous homes del meu país són el Déu i el Diable,
són els amos que m’esclavitzen en el patiment,
per això m’endinso en el mar amb un vent favorable,
que em porti, amb molta sort, a un bon lloc diferent.
Un vaixell, terra ferma, un port, i una casa,
prego tindre allò del que molta gent gaudeix,
viatjant a la terra dels somnis que es diu Europa,
confiant tindre un sostre, una feina i un menjar calent.
El vaixell d’Open Arms és la llum, i la meva esperança,
el tripulen els homes que són per a mi el millor déu
em salven i cobreixen, valents, les meves mancances,
arriscant-se i suportant amb mi la feixuga creu.
Qui ens ven i gaudeix els diners de les nostres vides,
amb comerços d’armes que enfonsen tot allò que som,
compadint-se, amb falsedat, de les nostres ferides,
explotant i condemnant a mort per sempre el meu món.
Agraeixo a la gent que creu amb la paraula digne,
que desafien als homes que viuen amb el cor de roc,
per ells enlairo a Déu la meva pregaria,
oració des del fons del mar o des d’un bon port.”
La tomba és anònima.
La mort dels innocents
el mar és el gran fossar que amaga la realitat, tan dura.
Pot ser, el nostre món no és tan decent
que confon el bé d’alguns amb sepultura,
mentre el mort no sigui un important del capital,
tot segueix emmudint la veritat roent i crua.»
