Història
Roser Díaz
Quan a principis del segle passat la burgesia barcelonina va establir les seves cases d’estiueig a la muntanya de Collserola, tant a la part baixa, l’Avinguda del Tibidabo, com a la zona de Vallvidrera, La Floresta, Les Planes…. tot aquell entorn va tenir una embranzida urbanística que va omplir la serra de cases i palauets de caràcter modernista, tal com manaven les modes del moment. A l’actual parada dels Ferrocarrils de la Generalitat del Baixador de Vallvidrera, als peus de Vil·la Joana, hi ha un aiguamoll artificial envoltat de boscos. Es va construir entre 1850 i 1863 per portar aigua a Sarrià, aprofitant el pendent del vessant nord de la Serra de Collserola: així se subministrava l’aigua en el sentit de la gravetat. L’arquitecte Elies Rogent i Amat, director de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona i creador, entre altres edificis, de la Universitat de Barcelona, va ser qui va portar la direcció d’aquest pantà d’estil modernista en què el totxo és l’element principal.
Un túnel per fer arribar aigua a Sarrià
Per fer arribar l’aigua a la població de Sarrià -en aquell temps, un municipi independent de Barcelona- es va construir un petit túnel per passar les canonades, que ha arribat fins a l’actualitat. És la mina d’en Grott. Té quasi un quilòmetre i mig de llargada i connecta el pantà amb la part baixa de la serra. La sortida actualment està abandonada: es troba a l’esquerra de les vies del Funicular, al carrer de la Drecera de Vallvidrera, al costat d’unes escales. El túnel va estar en actiu fins al 1927.
Però també va tenir un altre ús. Carles Emili Montañes i Criquillón, enginyer en cap dels Tramvies de Barcelona i president del Ferrocarril de Sarrià, entre altres càrrecs, quan Barcelona era un centre industrial, va decidir construir a la Mina d’en Grott un túnel per un carrilet de 0,60 m d’amplada de via que travessava la Serra de Collserola. D´aquesta manera, la ciutat podia expandir-se cap al Vallès. El trenet es va inaugurar el 13 de juny de 1908. Tenia un únic vagó on cabien 36 passatgers i l’èxit va ser rotund, ja que en un any es va arribar als 40.000 viatgers. Era un tren elèctric, amb un túnel que estava enllumenat amb bombetes de colors.
Però tant l’empresa del Tren de Sarrià com la del Parc d’Atraccions del Tibidabo van veure competència i el van fer tancar el 1909: el trenet recreatiu a penes va durar un any. A partir d’aquesta data, va patir un canvi d’ús.
De plaça Catalunya a París
Era el primer tren elèctric d’Espanya i va posar amb contacte dos grans personatges: el senyor Montañés i el senyor Pearson. Ells van impulsar la construcció de l’actual línia dels Ferrocarrils del Vallès. El trenet elèctric subministrava material i mà d’obra per desenvolupar el projecte. Pearson, mitjançà la Banca del Canadà, va fundar la Barcelona Traction Ligth Power, dita ‘La Canadenca’, que l’any 1911 va comprar El Tren de Sarrià i va crear els Ferrocarrils de Catalunya, que en aquell moment van arribar fins a Sabadell i Terrassa.
Tot es va aturar la Primera Guerra Mundial, amb la mort, ofegat, del senyor Pearson en enfonsar-se, torpedejat, el vaixell Lusitania, amb el qual feia un dels seus viatges a Canadà. Potser si això no hagués passat el seu projecte estaria acabat, i ara, agafant els Ferrocarrils a plaça Catalunya, podríem arribar fins a París.
Tornant als anys 1903-1908, en un moment en què a Barcelona començava a funcionar el Parc del Tibidabo (1905), Heribert Alemany i Escardó, el primer de gener de 1907, va presentar la sol·licitud per obtenir una llicència d’obres per construir un parc d’atraccions a la finca de Can Sibil·la, al costat del pantà de Vallvidrera. Seria el futur. Lake Valley (1908-1916) havia de ser l’alternativa al Tibidabo. Estava al voltant del pantà i tenia com a reclam l’electricitat. El bosc estava enllumenat i hi havia també un restaurant que es deia ‘El Eléctrico’.
Tenien planejat fer una muntanya russa, i un globus aerostàtic. Però malgrat tenir tots els permisos i funcionar durant vuit anys, una sentència del Tribunal de Barcelona, el 28 de desembre de 1916, va obligar a clausurar-ho. El motiu: la denúncia per competència deslleial que la societat del Tibidabo va interposar contra el Sr. Heribert Alemany. Actualment, si aneu al pantà, encara veureu un edifici que formava part del Parc Lake Valley.
Després, el lloc es va degradar considerablement. No ha estat fins a l’actualitat que aquest entorn no s’ha recuperat del tot, impulsat per la proximitat de Vil·la Joana, la casa on va viure els seus últims dies Jacint Verdaguer, convertida avui en dia en un potent centre de la literatura i història catalanes.
