Secció: explorar el jardí
Maria Josep Tort
Proposem una passejada pel Turó Parc tot observant les espècies d’arbres més remarcables, i els conjunts vegetals que configuren. Hi ha arbres que són anteriors al parc d’atraccions inaugurat fa un segle, com les alzines més velles, alguns pins blancs, el garrofer i els ullastres, espècies autòctones del territori. N’hi ha d’altres que són plantades de fa un segle, com el conjunt de plataners, però la majoria, algunes exòtiques, són de l’època de l’actual parc, dissenyat per Nicolau M. Rubió i Tudurí, els anys trenta, com ara les palmeres, el passeig de les magnòlies, les casuarines i, sobretot, les alzines esculpides de l’entrada.
Espècies d’arbres remarcables
1 Alzines esculpides – Quercus ilex
Just a l’entrada principal del parc trobem 56 magnífiques alzines alineades en quatre parterres que han estat podades en forma de cilindre.
L’art d’esculpir arbres i arbust, la topiària, és una pràctica que ve de lluny i consisteix a podar i mantenir una planta amb una forma decorativa, retallant periòdicament els brots que sobrepassen el perfil de l’escultura vegetal.
14 Alzina – Quercus ilex
Tres alzines remarcables pels seus corpulents troncs, la densa capçada i el bon estat de conservació estan situades a l’àrea infantil, al bosquet d’alzines i al costat de l’espai d’ombra.
L’alzina és un arbre típic de l’Europa mediterrània, fa grans boscos a la franja costanera, el seu fullatge es persistent i la seva fusta, d’una gran duresa, s’ha utilitzat durant segles per a produir carbó d’altíssima qualitat. Antigament les glans més dolces es menjaven torrades com a fruits secs o se’n feia farina per elaborar un pa de baixa qualitat.
13 Ullastre – Olea europaea var. sylvestris
A l’àrea infantil trobem dos ullastres molt ufanosos que són bastant vells atenent a la dimensió del tronc i a la torsió que presenten. La capçada arrodonida és atapeïda de fulles lanceolades que tenen el revers esblanqueït.
L’ullastre és la varietat silvestre de l’olivera, normalment es troba en estat arbustiu a tota l’àrea mediterrània i fa alguna incursió a l’interior. És molt resistent a la sequera i les seves olives tenen un contingut molt escàs en oli.
12 Washingtonia
Un conjunt de sis washingtònies molt robustes amb fulles en forma de ventall amb un pecíol d’un metre de longitud. Poden arribar als 25 metres d’alçada i algunes s’eixamplen a la base a conseqüència del mateix pes de la palmera. Originàries dels Estats Units i de Mèxic, són molt apreciades com a planta ornamental en jardineria i es planten a la xarxa viaria com arbres d’alineació.
4 Pi blanc – Pinus halepensis
Dos enormes pins blancs s’eleven per sobre de la vegetació del voltant buscant la llum; possiblement s’acosten als cent anys de vida.
El pi blanc és un arbre que s’estén per a tota la conca mediterrània dins el país de l’alzinar fins als 1.200 mestres d’alçada. Resisteix molt bé les sequeres extremes i necessita una gran insolació. És una espècie oportunista que envaeix fàcilment territoris abandonats i desplaça altres arbres de creixement més lent.
9 Platan – Platanus hibrida
En arribar a la praderia trobem un conjunt de plàtans, alguns dels quals s’ordenen alineats al voltant de la part superior de l’estany. Tres d’ells tenen dimensions remarcables.
Els plàtans són arbres grans, corpulents amb branques molt massisses i amb una escorça grisenca que es desprèn en forma de plaques irregulars. Els plàtans s’utilitzen sovint a les ciutats per l’extraordinària ombra que projecten i com arbres d’alineació.
8 Palmera – Phoenix canariensis
Un grup de palmeres a l’extrem del passeig dels til·lers, una de les quals és destacable per les seves dimensions i bon estat de conservació.
Originària de les illes Canàries, és l’espècie de palmera més utilitzada en jardineria a l’àrea mediterrània. Els seus fruits no són gustosos ni molsuts. Des de fa temps l’home lluita per a combatre una gravíssima plaga de l’escarabat morrut que està reduint inexorablement el nombre d’exemplars existents.
10 Garrofer – Ceratonia siliqua
És un arbre centenari catalogat com arbre d’interès local, es calcula que és de l’any 1900.
El garrofer és un arbre genuïnament mediterrani, de fulla persistent amb una capçada força irregular. El seu fruit, la garrofa conté un 50% de sucres i un 10% de proteïnes per la qual cosa va ser consumida intensament per l’home en èpoques de fam. Avui s’utilitzen com a farratge pel bestiar.
Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars
