Política
Jesús Mestre
Més o menys, tothom té la percepció de trobar-se mig perdut en un laberint, de què sembla que no hi ha sortida. El darrer llibre de Pau Miserachs, Sortir del laberint. Contrapunts al no-diàleg, és un assaig que analitza la situació política actual de Catalunya i l’Estat espanyol, i proposa estratègies per trobar la sortida al laberint. Va ser presentat el dimarts 17 de novembre, a l’Hotel Balmoral de la Via Augusta, amb presència de l’autor; de l’advocat Jordi Domingo; de l’exconseller Carles Mundó, que ha escrit el pròleg del llibre; i de la consellera de Justícia, Ester Capella. Va ser un acte de marcat caràcter jurídic i polític.
Pau Miserachs i Sala és un advocat barceloní especialista en propietat industrial i intel·lectual, vinculat a ERC. Ha escrit uns 15 llibres, alguns sobre la seva especialitat però darrerament també d’altres de contingut polític, com El debat inacabat. Fins que parin les urnes, publicat el mes de maig d’enguany, o el que estem comentant. També dirigeix el diari digital ElRepublicà.cat, i forma part del Grup d’Estudis Polítics.
Miserachs va presentar els convidats a l’acte i va donar la paraula a Jordi Domingo, que va recordar el seu passat en el PSUC, la clandestinitat, la presó… Considera que el “laberint” es va començar a construir durant la transició de la dictadura a la democràcia i que la no depuració, sobretot a la justícia i l’administració pública, va ser escandalosa. A continuació va parlar Carles Mundó que va indicar que el llibre fa un diagnòstic d’on som: no hi ha dreceres per sortir del laberint. S’ha de passar per les urnes i reunir una majoria indiscutible. En aquest sentit, Mundó és optimista, ja que si mirem enrere hem de recordar que a finals dels anys 70 hi havia molt poca gent que cregués en la independència i, fins i tot, tan sols fa deu anys, el 2010, al Parlament només hi havia 10 escons independentistes que representaven el 7% dels vots. Ester Capella també participa de la visió optimista de Mundó, i considera que l’independentisme està més fort que mai i que el laberint té una sortida. I aquesta sortida es trobarà quan tothom que és partidari de què Catalunya ha d’esdevenir un estat independent, es posi d’acord en seguir un mateix camí.
Tots els ponents coincidien en el fet que la taula de diàleg és indispensable, tot i que aquesta no portarà per ella mateixa a la independència. Per negociar, cal saber pressionar, tal com va recordar Domingo: diàleg i pressió. Però també el reconeixement de què és l’estat espanyol i que, encara que ens independitzem, seguiran sent els nostres veïns i amb l’estat que tindrem més relacions i vinculacions polítiques, econòmiques, emocionals… En el torn de preguntes, diversos assistents van preguntar com podem seguir en una taula de diàleg amb la gent que ens ha atonyinat i ens segueix reprimint dia a dia. Els ponents tenen clar que la negociació és indispensable, que deixar aquesta via seria un greu error. I que cal temps i molta paciència. Capella va reblar recordant que una petita gota rere una altra acaben esberlant la pedra més dura.
