Fer front a les estructures de poder que normalitzen les violències

La violència sexual sovint es troba soterrada, amagada, tot i ser una dolorosa realitat. En els darrers temps, diferents institucions, com recentment l’Institut del Teatre, han vist com emergien casos de violències sexuals: joves que alcen la veu i verbalitzen que ja n’hi ha prou, de la impunitat de les persones agressores, de l’encobriment per part de les institucions, prou en majúscules a la culpabilització de les víctimes. Supervivents, generoses, lluitant perquè ningú torni a passar allò que han viscut elles.

I ara que hem pogut denunciar-ho la pregunta és: com podem respondre els i les joves davant aquestes estructures de poder masculinitzades que han permès la violència vers les dones?

Tinguem presents que en estructures molt jerarquitzades i patriarcals serà més probable que les conductes d’abús de poder estiguin més enclavades i que acabin passant desapercebudes. Lluitem per incloure en totes les organitzacions una visió feminista, centrada en les cures i capaç d’incloure aspectes emocionals, fonamentals en una correcta gestió de conflictes.

Busquem maneres informals de treballar la violència, però especialment tinguem clares les vies formals i activem-les davant de situacions que poden semblar menors perquè allí probablement rau l’inici de la violència. No esperem a fer ús de les vies formals únicament quan la situació ja és greu: activem els protocols establerts també davant de situacions incipients que no es resolen i segueixen generant malestar.

Probablement, un dels camins més importants és el d’alçar la veu, però no únicament quan ja és evident, sinó també davant de petits conflictes, davant de situacions que ens semblen injustes i que formen part d’un ús inadequat del poder. En aquest cas, defensem-nos davant de comentaris i accions que sovint hem normalitzat però que no ens agraden, que ens generen malestar i que no ens podem permetre. Aquí hi tenim un paper important totes les generacions, dones i homes. Diguem “no”, diguem que no hi estem d’acord, que no permetem que comentaris inadequats, no respectuosos o vexatoris quedin impunes davant de les mirades de la resta i de la pròpia persona que els verbalitza.

I per últim, el més important: posem les víctimes, les supervivents, al centre. Acompanyem-les, estiguem presents, escoltem-ne les necessitats, no decidim ni actuem pensant que sabem millor que elles què cal fer: són elles qui saben què necessiten, quan i com. Seguim el seu ritme.

Treballem conjuntament per millorar la sensibilització, la prevenció i la detecció de les violències; i en el cas que, malauradament, no hi arribem a temps i no en puguem canviar l’inici, comencem on som, acompanyant les víctimes en la seva recuperació, aconseguint així canviar-ne el final.

Mireia Forner és psicòloga especialista en Psicologia Clínica.