Opinió
Gorka Alonso-Cuevillas
Arran de la famosa recent sentència del Tribunal Constitucional (TC) del passat dia 26 d’octubre de 2021, als despatxos ens plouen les consultes sobre temes relatius a plusvàlues.
La plusvàlua (Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana) és un tribut que grava el suposat increment de valor del sòl derivat de qualsevol transacció jurídica (sigui la venda o donació o bé sigui l’adquisició per herència d’un immoble). Des de fa temps, existien seriosos dubtes sobre la seva constitucionalitat, doncs, de vegades, s’obligava a tributar per situacions que no tenien un reflex proporcional amb un efectiu increment patrimonial. Així ho havia declarat el TC a les sentències de data 11 de maig de 2017 i 31 de març del 2019.
Seguint en aquesta línia, la recent sentència fa un pas més en declarar inconstitucionals els preceptes que servien com a base de càlcul del tribut. Òbviament, com qualsevol sentència del Constitucional, no permet revisar les situacions jurídiques ja consolidades, però aquí, el TC, sens dubte temorós del gran impacte econòmic de la seva resolució, ha intentat també restringir les possibilitats d’impugnació encara vigents.
Així, el TC declara, en primer lloc, de conformitat amb el que preveu l’ordenament jurídic, que:
“No poden considerar-se situacions susceptibles de ser revisades amb fonament en la present sentència aquelles obligacions tributàries reportades per aquest impost que, a la data de dictar-se la mateixa, hagin estat decidides definitivament mitjançant sentència amb força de cosa jutjada o mitjançant resolució administrativa ferma”.
El problema rau en allò que diu al següent incís quan hi afegeix:
“A aquests exclusius efectes, tindran també la consideració de situacions consolidades (i) les liquidacions provisionals o definitives que no hagin estat impugnades a la data de dictar-se aquesta sentència i (ii) les autoliquidacions la rectificació de les quals no hagi estat sol·licitada ex art. 120.3 LGT a aquesta data”.
Entenem que aquest raonament és incompatible amb l’actual normativa tributària. La legislació vigent, no anul·lada pel TC, estableix que les liquidacions practicades per l’administració poden ser impugnades en el termini d’un mes, i, en el cas de les autoliquidacions s’atorga quatre anys als contribuents per sol·licitar la rectificació d’aquestes.
D’aquesta forma, el TC està cometent el mateix error que ja va cometre ara fa uns anys el Tribunal Suprem (TS) amb la sentència de les clàusules sòl. En aquell moment el TS, amb un pretès objectiu d’estabilitat econòmica, va limitar la retroactivitat de la seva pròpia resolució. Afortunadament, molts tribunals ordinaris van entendre que el TS s’havia extralimitat i no van respectar les limitacions contra legem. Finalment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va esmenar l’error i va resoldre que era contrari al Dret de la Unió limitar la restitució d’un abús.
En definitiva, ens trobem amb la següent situació: malgrat que el TC ha resolt que no es pot reclamar en les situacions abans esmentades, aquestes són plenament reclamables en conjunció tant amb el dret intern espanyol com amb el dret de la UE i esperem que molts tribunals seguiran respectant la legalitat sense atendre les il·legals limitacions, i que, més d’hora que tard, els tribunals espanyols o bé europeus corregiran la situació declarant el ple dret a reclamar.
Per tant, tots els ciutadans que estiguin dins del termini d’un mes per impugnar les liquidacions administratives o de quatre anys per sol·licitar la rectificació en cas d’autoliquidació, i vulguin assumir els riscos descrits, ho haurien de fer en el termini legal actual, per tal de no deixar prescriure el dret de reclamar que els hi assisteix.
Gorka Alonso-Cuevillas és advocat, director Departament Tributari a Alonso-Cuevillas Advocats i Economistes
