Els jardins del Club Tennis Barcino

explorar el jardí

Maria Josep Tort

Situat a l’interior d’un pati d’illa, entre el passatge de Forasté i el carrer Beltran i, amb una superfície de gairebé dues hectàrees, el Club Tennis Barcino s’assenta sobre la llera de l’antiga riera de Sant Gervasi, de tal manera que el conjunt d’instal·lacions esportives se situen per sota del nivell dels carrers adjacents. Fundat l’any 1928 al carrer Laforja cantonada amb Alfons XII, el Barcino, com li diuen els veïns, és un dels clubs més antics de Barcelona i ha viscut en el decurs de la seva historia múltiples transformacions fruit de la necessitat de millora i ampliació dels seus equipaments. L’any 1953, el club inaugurava l’actual ubicació amb diverses pistes de tennis, piscina, minigolf, etc., i l’any 2003 ja tenia dotze pistes.

Durant les primeres dècades de funcionament de l’entitat, la presència de vegetació autòctona era notable, però a mesura que es van construir noves pistes es reduí ostensiblement. Avui queda un petit reducte de vegetació silvestre en el talús del costat de la piscina, on hi destaca un magnífic exemplar de palmera canària (Phoenix
canariensis) protegit per una estructura metàl·lica per evitar-ne la caiguda.

El conjunt enjardinat més important i atractiu del club, el trobem a l’entrada del recinte, en un tram del talús de l’antiga torrentera. Un espai verd en pendent, amb l’aigua com a principal protagonista. Un jardí d’estil romàntic que dibuixa un traçat de rampes i escales al voltant d’un rierol que neix en una bassa, plena de peixos vermells i vegetació aqüícola i que serpenteja després, fent petites cascades fins desguassar alternativament en dos bonics estanys esgraonats, el darrer dels quals se situa a la cota més baixa del jardí. La humitat permanent de l’entorn ha permès el creixement d’una vegetació exuberant, representada per diferents espècies herbàcies com les falgueres, les lianes, els lliris d’aigua i els nenúfars.

Els arbusts també hi són presents amb espècies típicament mediterrànies com el llentiscle, el llorer o el marfull i altres naturalitzades com els pitòspors i els baladres.

Tanmateix a l’estrat arbori, hi trobem espècies autòctones com el pi blanc, els pollancres, l’alzina, la figuera o el xiprer i espècies ornamentals com el cedre, el salze ploraner, la iuca i la morera.

Arrenglerats a l’entrada del recinte, un conjunt de pebrers bords (Eschinus molle) despleguen el seu pèndul brancam i la seva esclarissada capçada i al final del passeig, dins d’un parterre de vistoses flors, dos magnífics exemplars de cactus (Cereus peruvianus), enlairen les seves suculentes tiges de color blavós més enllà dels sis metres d’alçada.

Al solàrium annex a la piscina, s’eleva l’únic arbre d’aquest indret, una casuarina o pi australià, un arbre ornamental amb aparença de pi però amb les fulles molt més fines i segmentades. Darrera la piscina, una pèrgola d’estructura lleugera, guanyadora d’un premi de disseny, serveix de suport perquè heures i vinyes verges s’emparrin en la seva retícula i conformin un espai frescal i colorista a la tardor.

Una morera singular (Morus alba pendula)

Al costat de la pista de petanca, ens crida l’atenció un arbre amb una aparença singular, poc vista en els nostres jardins, es tracta d’una morera pèndula (Morus alba pendula), un arbre no gaire alt, de fulla caduca, amb les branques penjants que dibuixen una capçada en forma de para-sol.

És una varietat de la morera blanca amb les fulles en forma de cor, de color verd brillant i els fruits rosats o blancs que maduren a l’estiu i són diürètics i refrescants. Originaria de la Xina i naturalitzada al sud Europa, les fulles de la morera s’utilitzen fonamentalment per alimentar els cucs de seda i aquest fet ha estat la principal causa de la seva expansió.

Maria Josep Tort és biòloga i especialista en arbres singulars

El xot

Enric Capdevila

El xot (Otus scops), l’únic rapinyaire nocturn estival que hi ha a Catalunya, és el més petit de la família dels estrigiformes, no arriba a un pam. El seu plomatge, de tons grisos cendrosos amb clapes blanques i pigallat amb llistes i taques negres, és mimètic i el permet confondre’s amb l’escorça dels troncs. Tenen uns ulls de color groc daurat molt grans situats frontalment en els discs facials, per tenir una visió binocular; els ulls no es poden moure de les seves òrbites, però ho compensen amb un coll molt mòbil que els permet donar tres quarts de volta; la retina, molt rica en bastons (cèl·lules sensibles a la llum), els dóna una bona visió amb poca llum. El cap arrodonit presenta dos identificatius plomalls que són falses orelles, que semblen branques i l’ajuden a camuflar-se. Tenen una oïda molt fina, especialment pels sons aguts; les obertures auriculars són grans, voltades d’un plec de pell que fa d’orella, i situades asimètricament, per tal de localitzar millor la procedència dels sons produïts pels animals que cacen. El xot és fonamentalment insectívors (escarabats, llagostes i papallones nocturnes), però també cacen rosegadors i pollets d’ocells. Nia en forats d’arbres o soques velles, en boscos, parcs i jardins; i en forats de murs i d’escletxes, o caixes niu. El seu nom és un derivat onomatopeic del seu cant, que és un característic xiulet breu i dolç, que repeteix insistentment durant les nits d’estiu, i que s’assembla molt a la veu d’un petit gripau, el tòtil (Alytes obstetricans).

La dita: Ser un ocell de nit