L’Art d’Observar
Pau Farràs Ribas
És possible mirar el dolor de l’altre? Ens aporta res distanciar-nos d’aquest dolor i observa-lo? Podem aprendre a fer costat al dolor de l’altre? De vegades em faig preguntes com aquestes.
L’any 2003, es va publicar el llibre Davant el dolor dels altres, de Susan Sontag (en català editat per Proa i, en castellà, per Alfaguara). El títol em va atraure enormement perquè em semblava que plantejava un dilema vital important. Quan el vaig llegir, però, vaig tenir la sensació que, tot i que era molt ric en idees, no hi acabava de trobar el retrat de l’angoixa enorme que pot representar l’haver de triar. Triar entre el posar-se en perill un mateix per atendre l’altre, o el de salvaguardar-se corrent el risc d’incrementar el dolor de qui tens a prop. Triar entre el donar una resposta immediata o el donar-se la possibilitat de veure més enllà i de mirar d’entendre. Triar entre respectar la intimitat del dolor de l’altre i el voler mirar aquest dolor, potser per apaivagar el nostre.
Després d’uns quants anys, m’he recordat d’aquest llibre i l’he tornat a llegir. Aquesta vegada m’ha semblat molt més proper. Sontag no parla tant de la mirada directa davant del dolor, sinó, de la mirada davant de la imatge —sobretot fotogràfica— del dolor. Gairebé podríem dir que aquest llibre és un tractat de fotoperiodisme, però jo l’he tornat a llegir buscant indicis de la vibració humana davant del dolor. Entre les moltes qüestions que Sontag planteja, es pregunta si només tenim dret a veure les imatges del dolor quan podem fer quelcom per alleugerir-lo —com fan els metges— o quan podem aprendre d’aquestes imatges. La frustració de no poder fer res davant del dolor, diu, fa que la nostra mirada ens sembli indecent. ¿I què en fem, doncs, si sentim que no podem fer res, de les emocions despertades com a conseqüència de la commoció del dolor abans que no sigui una abstracció? En els darrers capítols del llibre, l’autora suggereix algunes pistes interessants: podem canviar la simpatia per la reflexió i comprendre com la nostra situació privilegiada forma part del mateix mapa de la situació dolorosa que veiem davant, encara que estigui lluny; podem permetre que aquesta commoció ens digui “No te n’oblidis”; podem apartar-nos de l’agressivitat del món per donar pas a l’observació i l’atenció electiva. I remarca que “No hi ha res de dolent en apartar-se i reflexionar. Ningú no pot pensar i colpejar una altra persona a la vegada.”
Mentre avançava la lectura se m’ha fet inevitable pensar en les moltes imatges que estem veient des de fa mesos tant de les persones que fugen de la guerra, com dels mal anomenats camps de refugiats. I penso, doncs, que ara és un bon moment per tornar a Susan Sontag i escoltar com ens diu que la plena exposició a les imatges no esgota la nostra capacitat de resposta: la quantitat no ens fa més insensibles, és la passivitat el que embota els sentiments. Segurament, també és un bon moment, ja que som al març i celebrem el dia de les dones, per recuperar Tres guinees —que cita Sontag a l’inici del seu llibre— on Virginia Woolf planteja com les dones poden ajudar a construir un nou discurs i noves maneres de fer alienes a la guerra (editat en català el 2011, per Angle Editorial). Caldrà rellegir-lo.
Pau Farràs Ribas www.nodre.com
