El Racó del Veïnat
Pere Equisoain
Sobre la taula del restaurant sobrevolava una passió difícilment continguda. I és que el de menys era el sopar. Llavors tot semblava fàcil, senzill, farcit de missatges i senyals inequívocs. Aquella nit, ell li va acaronar un pit a la sortida del restaurant aprofitant la foscor i el silenci d’aquell carrer de la zona alta. “Descarat!” va dir ella amb un somriure còmplice, un somriure d’acceptació. De fet, en aquell moment de les seves vides tot es veia senzill, amb més sobreentesos que paraules. No calien. Varen haver-hi altres nits, altres carícies, altres acceptacions mudes i recíproques. Varen creure que el temps no existia, que el món s’havia aturat aquell estiu no fa tant.
Ja a l’habitació de l’hotel després d’un vol tranquil i d’anar al bufet lliure abans que el tanquessin varen pujar a l’habitació. Ell li va posar la mà sobre un pit. Ella li va enretirar amb brusquedat.
— Però que fas? Què t’has cregut? Deixa’m! Pesat!
Havien passat uns anys, potser tres, des d’aquelles nits d’estiu. Encara eren joves i les inèrcies es mantenien si més no en el fer del noi. Sense adonar-se’n el comportament d’ell mantenia uns rutinaris automatismes malgrat que no era la primera vegada que havia estat rebutjat. Ella trobava a faltar l’excitant incertesa de les primeres vegades, l’acaronament suau com una sol·licitud. No volia fer l’amor perquè fos el que tocava.
Amb el temps el noi ho envia interioritzat com un primer pas habitual. L’acaronament anava derivant cap a una mena de grapeig brusc o això li semblava a la noia. El que al principi tenia sempre la resposta que tots dos desitjaven ara s’havia convertit en una incerta petició que de vegades el noi veia com una súplica humiliant. En quin moment una impulsiva mà sobre un pit havia deixat de ser un espontani esclat de desig per convertir-se en una súplica d’un bocí d’amor o potser només de sexe?
Desperts, sense parlar ni dormir, sense fer res, esperant el son tots dos recorden amb enyor aquelles nits en el que el de menys era el sopar.
