El Racó del Veïnat
Pere Equisoain
“Avui, en sortir del pis de la Zona Franca, he mirat cap a la muntanya i he vist la Torre de Collserola”. Això va dir aquell dibuixant davant un auditori sorprès. Què hi tenia a veure l’estructura de telecomunicacions dissenyada per Norman Foster, amb el llibre Fils Trencats, que estaven presentant? Qui parlava en aquell moment era l’autor de la coberta.
Havia viscut 15 anys al carrer. Se n’havia sortit i exposava alguns dels seus records. Transmetia una imatge propera, humana i espontània. Sense saber-ho, ens acostava al missatge “això et pot passar a tu”, encara que no ho acceptem. D’altra banda, i en positiu, ens feia veure que te’n podies sortir, que hi ha persones que ho aconsegueixen i ell n’era un exemple.
Dormir al carrer té riscos i en l’habitacle d’un caixer ━en queden pocs━ també. Fa unes setmanes hem recordat el quinzè aniversari del cruel assassinat de Rosario Endrinal. La primavera passada, tres persones sense sostre foren assassinades a l’Eixample. A més, algunes d’aquestes persones que viuen al carrer pateixen addiccions o malalties mentals no diagnosticades ni tractades, que els poden fer tornar violents en algun moment. El nostre dibuixant ho sabia i va parlar de l’instint de supervivència que l’havia portar a cedir i a evitar conflictes. Cedir i marxar.
I què té a veure la Torre de Collserola amb tot això? Doncs que de vegades ell la veia des de l’altra costat de la muntanya. Se n’anava a dormir a les Planes, on se sentia més segur. Una infraestructura emblemàtica s’havia convertit en una referència d’on era.
Tot té un significat que depèn dels ulls amb què ho miris. Per a mi, l’esmentada torre de telecomunicacions era un lloc d’esbarjo on portar els fills algun diumenge per veure des del mirador tota la ciutat. El seu col·legi semblava que es podia agafar amb les mans. També era un lloc de trobada de senderistes o un espai des d’on veure passar grups d’esforçats ciclistes aficionats. Així mateix, pel davant, pujaven els cotxes cap al Tibidabo, un paradís per a tota la família.
La presentació del llibre va ser el novembre del 2019, mesos abans de la declaració de la pandèmia. Va ser a una llibreria del carrer de Roger de Llúria, un acte d’aquells que ara enyorem. No en sabíem res, de mascaretes, i el terme distància social ens feia pensar més en la desigualtat econòmica que en la distància física. Encara vivíem en la vella normalitat.
A primera vista ━i de prop━, la Torre de Collserola, pel seu disseny, sembla igual la miris des d’un angle o des d’un altre. Això no obstant, de lluny, la seva orgullosa estructura retallant l’horitzó ens ajuda a saber on som. És com un far. Mai no havia pensat que de nit i al ras pogués ser una mena de brúixola per a qui dorm al carrer. Tampoc no l’havia vist mai com un símbol que et recorda que ara sí, que ara tens un sostre. I jo, durant molts anys, camí de la feina, l’he mirat sense adonar-me’n, sense veure-la, com si no hi fos.
