Agua salada, de Simmons

Les ressenyes de la Casa Usher

“En el verano de 1936 yo me enamoré y mi padre se ahogó”, així arranca la novel·la Agua
salada (Errata Naturae, 2017). El seu autor, Charles Simmons, va ser editor i crític literari del New York Times Books Review, però com a autor de ficció només va escriure dues novel·les i Agua salada és la primera que es publica en llengua castellana. La seva brevetat i intensitat la van convertir als Estats Units en un clàssic contemporani. La seva forma aparentment senzilla fa que pugui arribar a qualsevol tipus de lector i posa al descobert les múltiples formes de l’amor: el paternal, el sensual, el romàntic, el no correspost, el nostàlgic…

Qui explica la història és en Michael, un adolescent que passa els estius amb el seu pare al cap de Bone Point, a la costa dels Estats Units. Durant tots els estius pare i fill estableixen una relació de camaraderia descobrint els secrets del mar, les arts de navegar, l’amor per l’Àngela, el seu vaixell de vela, i les complicitats de l’amistat. L’estiu de 1936, però, en aquesta platja gairebé deserta apareixen dues dones, la Zina i la seva mare, que trastocaran l’últim estiu que Michael i el seu pare passen junts.

Michael s’enamora de Zina quan la veu per primer cop, un amor immens i irracional com són tots els primers amors. La Zina, uns pocs anys més gran que Michael, representa per ell l’entrada a un món adult, desconegut, cosmopolita i sensual: ella es creu una femme
fatale, a imitació de la seva mare, i una gran artista plàstica, fent fotografies parcials d’objectes en blanc i negre. Michael viu des d’aleshores enlluernat per la figura de Zina, però hi ha una peça més en aquest joc, el pare de Michael, un seductor innat farà replantejar-se al jove les seves idees de família, de matrimoni, de fidelitat, d’amor i de sexe.

Publicitat

A Zina, Michael i el seu pare els acompanyen una galeria de personatges que, si bé és cert que són secundaris en la història, fan un teixit al voltant dels protagonistes: la mare d’en Michael, una dona gelosa però inofensiva i trista, la mare de Zina, furiosament independent, els amics de Michael, que com ell representen també les diferents maneres de viure l’amor adolescent, el cercle intel·lectual on es mou Zina a la ciutat, una colla d’esnobs pretensiosos i frívols…

Agua salada no és una novel·la que sorprengui el lector, hi ha el que esperem, no hi ha una sorpresa final que fa que tot acabi bé, però ens trobem enmig d’un remolí de personatges i històries creuades que fa que ens precipitem cap a un final anunciat des de la primera línia. I és que el mar i les llàgrimes tenen el mateix gust, el d’aigua salada.