El llibre del veí
Sandra Palau
Avui m’he vestit de melangia i he sortit a caminar tot acariciant la tristesa a cada pas… Sí, un mal dia. Doncs bé, passejant pel Turó Park, mentre feia un exercici introspectiu per ordenar les meves cabòries, he trobat el millor acompanyant per aquest esdeveniment espiritual…
I és que el Carles sempre sap quina és la paraula o el gest idoni per il·luminar l’atzucac més tràgic. M’escolta, m’aconsella, em guia… La conversa, inesgotable i entusiasta, és capaç d’harmonitzar tot el que ens envolta. M’endinso i m’aferro al seu univers, on el to és tranquil però vehement, on les emocions floreixen i el ritme flueix…
Carles Solà s’engalana de noves inquietuds cada dia, de reptes constants, de VIDA. Contagiada per aquesta passió em perdo durant “30 minuts” entre les seves il·lusions i sento un estol de papallones a l’estómac… I me n’adono que això és just el que avui anhelava, omplir-me d’aquesta màgia. Tot seguit em ve a la ment un eufòric “Tot està per fer i tot és possible”, i amb aquests aires de Martí i Pol segueixo atrapada pels racons de l’espai del Carles… Hi descobreixo tots els seus accents, els seus camins, plens de crítica social, és clar…. On captivada per la diversitat cultural de “Tot un món” gaudeixo de records i somnis que dibuixen el seu somriure… Un somriure sincer, generós i ferm. Perdo la noció del temps, vull allargar aquesta sensació… I no, no vull sortir d’aquí…
Què t’indigna?
M’indigna la injustícia, la prepotència i el feixisme. No puc entendre que algú, un estat, un col·lectiu o una persona, vulgui imposar-se a un altre amb la raó de la força contra la força de la raó. Crec que l’única manera de conviure és des del respecte a totes les idees i maneres de pensar i viure. Contra les injustícies m’hi trobaran sempre al davant. (I parlant d’injustícia no puc evitar regalar-li el llibre Cira, de Lourdes Corbera i editat per La vocal de lis, una història d’intriga que gira al voltant de l’aporofòbia).
El gran problema social és…
El desequilibri que hi ha entre una part del món que vivim molt per damunt de les necessitats bàsiques i una altra part, la majoria, que viu per sota del llindar de la pobresa i amb prou feines sobreviu. Aquesta és una de les grans injustícies del món que hauria de mobilitzar cada dia, fer-nos conscients del malbaratament dels recursos naturals, de l’aigua i dels aliments, de l’energia i del medi ambient. Si seguim creixent sense aturador, acabarem necessitant quatre planetes Terra per a cobrir les necessitats que ens hem creat.
En definitiva, si no posem fre a aquest abús, el pagarem tots plegats.
Recordes el moment en què vas saber que series periodista?
De ben petit, amb 13 anys, vaig veure que m’encaminaria cap a aquesta professió quan vam començar a fer una de les primeres revistes locals de Berga, sortint de la dictadura franquista. Vaig entendre la necessitat de tenir uns mitjans de comunicació plurals i rigorosos perquè les persones es fessin la seva pròpia opinió sobre les coses, a partir de la informació. Sense una informació de qualitat no hi pot haver una democràcia real.
Si poguessis entrevistar a un personatge literari quin seria?
Entrevistaria a Tirant lo Blanch perquè seria viure una època de la història que m’hauria apassionat conèixer de prop. És el moment de fundació de moltes nacions europees i on tot semblava possible i on cada fet era una gesta i una aventura.
De tots els teus reportatges de 30 minuts, el que més t’ha emocionat és…
“Heroïna, l’agonia d’una droga”, perquè va ser el primer que vaig fer, l’any 1991 i perquè em va permetre acostar-me a un món, el dels consumidors d’heroïna, i conèixer a molts d’ells. que van acabar morint afectats pel VIH i el Sida o per sobredosi. Abans i després d’aquest “30 minuts” vaig viatjar pel món en llocs de conflicte, però aquella “guerra” silenciosa que es lliurava als carrers de Barcelona, em va fer prendre consicència de la importància de donar a conèixer a través dels mitjans, les situacions que viuen les persones més vulnerables de la societat.
Un llibre que hagi canviat la teva manera de pensar…
N’hi ha un de molt especial, que vaig llegir quan era adolescent, La por a la llibertat, d’Eric Fromm. Bàsicament perquè em va fer aprendre a pensar i a valorar la llibertat que, com deia Josep M. Armengol, un mossèn de Berga, és “l’única utopia eternament desitjable”.
Quin seria el títol de la teva biografia?
Per l’honestedat i la llibertat
Si poguessis parlar amb el Carles de 30 anys enrere… Quin consell li donaries?
Que seguís els seus somnis sense defallir. La vida sense somnis no té cap sentit.
Quin seria el teu eslògan per a fomentar la lectura?
Llegir ens fa lliures.
Quin superpoder t’agradaria tenir?
Poder viatjar en el temps, en qualsevol època passada i cap al futur, però tornar sempre, eh?
