14.5 C
Sant Gervasi
| Dissabte 28 de novembre de 2020 |

Al Jardí amb Alberto Fernández: “El pitjor rival de Barcelona som nosaltres mateixos”

Sandra Palau entrevista l'exdirigent del PP: "La vida és, lamentablement, tan adversa que has de ser capaç de relativitzar-la"

Entrevista

Sandra Palau

Hem quedat pel barri… Mentre m’esperava no he pogut evitar girar-me al sentir un so punyent, aquell rugir característic d’una Harley, que durant uns segons ha eclipsat totes les altres possibles melodies. El motorista s’ha aturat davant meu… Sí, era ell…

— Vols pujar? Tinc un casc per a tu.
— Com? És que les motos em fan una mica de respecte…
— La Harley és diferent…
— Ja…

-No és per córrer, és per gaudir del paisatge… Podem anar parlant i t’explico coses del barri… Sóc un enamorat de Barcelona…

Doncs dit i fet. Concentrada en no sortir volant, i mentre intentava trobar la millor posició (si ho arribo a saber m’hagués posat un culotte) l’Alberto em delecta amb els seus coneixements històrics del barri i de la ciutat: “Davant del Mandri hi havia una txeca… Saps quantes carreteres hi ha Collserola?” Per raons obvies només podia sentir el 20% de les seves paraules, però la passió que es podia percebre en cada lletra em tenia totalment captivada… Alberto Fernández Díaz és un apassionat de Barcelona, de la Harley (per descomptat), del futbol i de la seva exquisida col·lecció de trens i soldadets de plom…

És el vuitè de deu germans. Va néixer i créixer a Sant Gervasi. Ha estat un quart de segle en primera línia política amb el Partit Popular… Em comenta que va començar sense cap mena de pretensió, simplement volia exposar les seves idees i ser coherent amb el que pensava. Després d’abandonar la política, ara fa més d’un any, exerceix d’advocat i consultor, a part de col·laborar d’articulista en diferents mitjans.. L’excursió em sedueix enormement però al mateix temps friso per descansar una mica de la meravellosa Harley… 

— Alberto, ens hauríem d’aturar per fer la foto…
— Espera, que he pensat que podríem anar fins al Tibidabo…
Saps què significa el nom? ¿Saps que té una referència religiosa?
— Podem fer una aturada abans? (L’energia d’aquest home no té límits)
— Val, com vulguis… Aquí mateix?
— Perfecte!

Despentinada, baixo de la moto amb unes ganes boges de reposar en un banc que acabo de veure.

Com es nota que t’agrada la història…

Moltíssim. M’atrauen períodes i moments històrics reflectits en una novel·la, en un documental, en l’art…

Novel·la… Tens algun escriptor favorit?

Molts… Però sobretot Arturo Pérez-Reverte. I per a mi, qui il·lustra millor la història en un quadre, és el pintor barceloní Augusto FerrerDalmau. També m’agrada molt reivindicar escriptors barcelonins com Chufo Llorens i Carlos Ruiz Zafón, per exemple. 

Barcelonins i del barri!

Exacte. (Aprofito per a regalar-li una novel·la històrica. “El último indiano. El hombre del soldado de ala ancha”, de Juan Bahima, editat per La vocal de lis).

Espero que t’agradi, l’autor és barceloní…

Genial, gràcies!

I parlant de Barcelona… Com la veus ara?

Doncs veig una certa decadència… Però això no em fa deixar d’estimar-la. Justament quan passa això el que s’ha de fer és el possible per ajudar-la a tornar a ser com era… 

I com era?

Uff…  Una ciutat oberta, cosmopolita, emprenedora… Crec que el pitjor rival de Barcelona som nosaltres mateixos.

T’has apartat totalment de la política?

Totalment. Fins i tot els meus articles intento que s’allunyin d’un debat partidista i es centrin en reflexions de ciutat i/o convivència.

Dius que vas començar en política sense cap mena de pretensió…

Així és. No tenia cap intenció de dedicar-m’hi… Als 18 anys vaig constituir un sindicat universitari. Simplement per exposar idees i fer alguna cosa per millor la situació que vivíem. 

I suposo que uns anys després se’t va despertar el cuquet…

Sí. Va ser a l’entrar com a  conseller del districte de Les Corts. Sense cap retribució ni compensació econòmica. Altruisme 100%. Per a mi va ser l’estat més pur de la política. 

Un dels moments més durs de la teva carrera seria…

Doncs… Els sis anys com a president del PP Catalunya (del 1996 al 2002) vam viure uns anys molt tràgics pendents d’ETA. Van assassinar a Ernest Lluch i un dels següents podria ser jo, ja que també figurava a la llista de properes víctimes. Per sort, la Guàrdia Civil, va frenar l’atemptat que vaig estar a punt de patir amb un test bomba al portal de casa meva. Però aprens a conviure amb la por. Hem de relativitzar les coses. La vida és, lamentablement, tan adversa que has de ser capaç de relativitzar-la i aferrar-te en les coses positives que reps d’ella, que són moltes.

 

Fes-te subscriptor

Et vols comprometre amb el periodisme de proximitat, rigorós i cooperatiu? Fes-te subscriptor per només 5€ al mes i passa a formar part de la comunitat El Jardí

Publicitat
Publicitat

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.