El Llibre del Veí
Sandra Palau
Atrapada per la melangia (per no perdre el costum) i amb la necessitat d’expressar totes i cadascuna de les meves emocions, surto a passejar, a ritme de tango, pels jardins de la Tamarita. I aquí estic, frisant per compartir tots els sentiments que dibuixen el tango amb l’historiador i escriptor Santiago Artigas.
En Santi transmet passió en cada paraula, en cada gest… Ens vam conèixer fa anys en unes tertúlies literàries que organitzàvem al barri, a la Casa Sagnier. Des del primer moment em va captivar la seva il.lusió, és un home amb una energia envejable.
Allà va néixer el seu primer relat publicat… Un llibre titulat Sota la catifa (2016), vestit de relats del gènere negre escrits per autors de Sant Gervasi, i cadascun els relats estava ambientat al barri. Un any després va publicar la seva primera novel·la, Mai no sabràs el meu nom, que va guanyar el Premi Lloret Negre.
I ara, i seguint amb aquest gènere, ha publicat la novel·la Tan trist com un tango, editada per La vocal de lis. Amb ganes de descobrir totes les passions que amaga aquest misteriós Tango…
Tan trist com un tango… Seguim amb el gènere negre
Sé, és el gènere que més m’agrada… Novel·la negra amb història. Amb deu anys vaig començar a llegir l’obra completa de Sherlock Holmes, després Agatha Christie, Vázquez Montalbán…
I ja va ser llavors quan vas decidir que volies ser escriptor?
Ho vaig decidir amb 16 anys. Recordo perfectament el dia que li vaig dir al meu pare.
Què li va semblar?
Em va dir que primer havia de centrar-me en una professió seriosa.
Ja…
I vaig acceptar. Després de descobrir que m’agradava ensenyar, vaig decidir que volia estudiar Pedagogia.
Però vas estudiar Història…
Exacte. És que quan vaig anar a la UAB amb l’objectiu de matricular- me em van dir que allà no feien Pedagogia.
Vaja…
En aquell mateix moment vaig decidir que volia fer Història.
I et vas convertir en professor d’història.
Sí, era el que volia. Ensenyar història.
I després de tants anys al món de la docència, ara que ja estàs jubilat, ho trobes a faltar?
No.
Pensava que em diries que sí
Doncs no… Però quan em trobo un exalumne em fa moltíssima il·lusió. Ho vaig gaudir molt, però ara m’he adaptat totalment a la meva nova vida. Jubilat i content.
És clar, ara tens temps per escriure
Sí. He pogut publicar dues novel·les.
Exacte. I què em pots explicar de la darrera novel·la?
Tan trist com un tango està ambientada el 1929, a Barcelona. I només et puc dir que tot gira entorn de l’assassinat d’un cantant de tangos. Un detectiu investiga el cas.
El Mendoza… Un detectiu que ja vam conèixer al relat que vas publicar a Sota la catifa
Sí, podríem dir que aquesta novel·la és una extensió d’aquell relat. Aleshores, però, el Mendoza era inspector, i a la novel·la és detectiu. El motiu d’aquest canvi és una trama que prefereixo no explicar.
Ben fet
El Mendoza és, com molts detectius privats, un antiheroi. Minuciós amb tots els detalls, obsessiu… I no sempre li surten les coses com ell voldria.
Ganes de descobrir-ho. I aviat hi ha dues presentacions de la novel·la, no?
Sí, totes dues a Barcelona. L’11 de novembre a l’Ateneu Barcelonès (Sala Sagarra) a les sis i mitja. I el 24 de novembre al Cafè Salambó, a les set i mitja.
No me les penso perdre! Acaba la frase: Un bon professor ha de…
Tenir vocació: que cuidi la relació amb l’alumne, que el valori.
I per acabar. Quin superpoder t’agradaria tenir?
M’agradaria poder teletransportar- me.
I on aniries?
M’aniria traslladant d’època. Com en una sèrie que mirava de petit: “El túnel del tiempo”.
I segur que tens una època històrica preferida
I tant! Els anys 30, que van ser un esclat de creativitat! M’agradaria veure si la vida era realment com jo penso que va ser. Voldria viure-ho, constatar-ho…
I no t’agradaria viatjar al futur?
No. El futur és la suma dels passats.
