Opinió
Marta Trius
Ja abans de l’estranya situació que estem vivint des del 14 de març m’havia plantejat alguna vegada quin és el veritable significat de la paraula amistat. Ara, després de més de dos mesos de confinament i amb la lucidesa que dona la perspectiva, m’adono que la dita que un amic ha d’estar en els bons i els mals moments, adquireix una força aterridora. No sé vosaltres, però per a mi aquest tancament ha significat un abans i un després en la meva relació amb amics i familiars. Sense haver de pensar massa em vénen al cap noms de persones que creia molt pròximes i que en realitat no ho estan tant, o ho estan només quan tot és riure i bon rotllo. L’altra cara de la moneda m’ha donat a conèixer persones amb una humanitat increïble, homes i dones de les quals gairebé no esperava pràcticament res però que m’han ajudat a passar aquests dies de solitud i incertesa.
No seria just no fer autocrítica sobre el meu propi comportament enfront del tancament. Com tots he tingut moments baixos, alts, tranquils, nerviosos, malhumorats i de riure fluixa provocada per l’angoixa. En molts d’aquests moments he pensat només en mi i m’he tancat en mi mateixa per a no enfrontar-me amb el que estava passant fora. No sé si denominar-ho egoisme, por o covardia però així ha estat. No obstant això també han vingut a la meva memòria persones amb qui feia temps que no parlava i m’he posat en contacte amb elles només per a saber com estaven. Si em penedeixo d’haver-me oblidat d’alguns amics i/o familiars que segurament confiaven que els prestaria més atenció, també crec que puc donar-me un copet a l’esquena per aquest toc solidari que ha sortit de no sé on i que espero que hagi ajudat a més d’un.
Personalment sempre he portat molt malament que no em facin cas. Quan era una nena i m’enfadava em tancava al lavabo i no volia saber res del món. Aquesta era la meva manera d’evadir-me i deixar fora els problemes, pensant que en obrir la porta tot estaria solucionat. Òbviament això mai succeïa i en sortir el problema no sols seguia allà sinó que a més se li sumava el consegüent càstig per haver bloquejat el bany als meus germans. Avui, bastants anys després, m’adono que en certa manera continuo fent el mateix. Em desconnecto de tot i tots perquè no vull saber res del que ocorre fora i quan surto m’adono que res ha canviat, i a més haig de córrer a solucionar tot el que s’ha complicat amb la meva actitud infantil.
Buscant la part positiva de la situació a la qual ens ha portat la covid-19 no deixo de trobar aprenentatges i replantejar-me moltes coses. I ha estat així com m’he adonat de qui m’agradaria que seguís en la meva vida i qui no, o dit d’una altra manera, quines persones no m’importaria que s’allunyessin una mica de mi i qui m’agradaria conèixer millor perquè han demostrat una enteresa i afecte a les quals estaré eternament agraïda.
Diuen que malgrat haver passat el més dur de la pandèmia, encara ens queda un llarg camí per recórrer. Segur que continuarem veient actituds i accions de tota mena, ens posarem de mal humor quan les notícies no ens agradin i ens alegrarem quan ens complagui el que ens diuen, no obstant això crec que estaria molt bé aprofitar el que arribi per a adonar-nos que el que realment importa és ser fidel a un mateix sense sobrepassar mai els límits dels altres. Els éssers humans ens sorprenem constantment amb el que ve i aprendre a encaixar-ho sense jutjar és una gran virtut.
