Galvany – Turó Parc
Roser Díaz Martín
Tenen l’ànima, diminuta,
viuen sota la pèrgola o a prop de l’escalinata,
elles, de marbre o de bronze, són les veritables ames.
Unes dominem amb tendresa, tots els estanys del jardí,
d’altres amb força paciència, amb el ulls plens de vivesa,
vigilant l’escalinata, intemporals, amb fermesa.
Fem de la seva mà la drecera que ens condueix temps endins,
ens obren la porta i diuen. “Això no és pas un castell,
malgrat tingui merlets i reixes, murs i cadenes
que ens separin de les penes, que hi varen viure aquí dins”.
I les nimfes prop del llac, nues d’orgull i serenes,
juguen amb els raigs de sol dibuixats sota les fulles
dels nenúfars i les heures.
Bronze fred que esdevé dona, molt insinuant i dolça.
Marbre fred que reneix com un cos voluptuós.
Catifa de llum i d’ombres que es reflecteix en el llac,
mentre la llum de l’espelma ,que penja dels grans fanals,
enllumena i serpenteja com un Déu entre els humans.
L’exèrcit de l’escultura al jardí s’ha alliberat
de la foscor d’un castell fora de temps aixecat.
Gaudiu, és un moment de calidesa i de llum,
esperen dones eternes amagades, petitones,
vives i misterioses, descansant sobre columnes,
i que només ressusciten quan des dels somnis reals,
s’alliberen a les nimfes presoneres dels estanys.
