Dimarts 19, març 2024
13.3 C
Sant Gervasi
13.2 C
Sarrià
Publicitat

Arcadi Oliveres: “Hagués allargat la vida, perquè en tinc ganes”

Entrevista amb l'economista i activista social Arcadi Oliveres, veí de Sarrià durant una part important de la seva vida

Publicat el 4.3.2021 6:30

Gent del Barri

Sergi Alemany

Arcadi Oliveres (Barcelona, 75 anys) és economista i activista social. El visitem a casa seva, a Sant Cugat del Vallès, on viu conscient i amb intensitat cada segon de les últimes setmanes de la seva vida. Ara fa un mes, a l’hospital li van diagnosticar un càncer terminal. Mentre recordem els seus anys de vida a Sarrià, truca al timbre la seva germana Montserrat, veïna justament del carrer Jaume Piquet. De tant en tant ve a donar un cop de mà a la Janine, la dona de l’Arcadi, que avui prepara carxofes per dinar. A mitja entrevista, la Janine li fa enretirar la mascareta i li acosta un te. Una hora justa de conversa amb un Arcadi trempat; l’Arcadi optimista que ha estat tota la vida. 

Publicitat

Ja hem arribat, amb el tren de Sarrià.

Publicitat

Can Oliveres. Així és. Fa 16 anys que som aquí amb la Janine, la meva dona, en una casa que va construir el meu avi fa més de 100 anys. En aquell temps aquestes cases es van fer com a cases d’estiueig, arran de la construcció dels Ferrocarrils, i la gent com que no tenia cotxe, venia a passar-hi el dia. Aquí hi havia passat tots els estius de la meva vida.

L’atzar ha volgut que ara hi visquis el camí cap a la  mort.

Sí. I és la casa on va passar els últims mesos de la seva vida el nostre fill Marcel, mort de càncer també. El meu fill va morir als 28 anys, i el meu pare als 53. Així que comparat amb ells, no em puc queixar. 

Entrada a casa de l’Arcadi Oliveres i la Janine Künzi a Sant Cugat del Vallès © Frederic Esteve

El Marcel es va casar abans de morir.

Mai va perdre l’esperança, i ara m’està servint de mestre i exemple. Amb tota una vida per davant, ell tenia tot el dret a rondinar i no ho va fer. Ni que sigui en un 15 %, he d’imitar-lo. Que el que jo faci honori la seva mort i el seu pensament. 

La mort del nostre fill Marcel m’està servint de mestre i exemple

Donar a la mort una importància relativa.

Sí, senyor. Ara em fixo en la primera llum del dia, cosa que abans no feia. 

“Ara em fixo en la primera llum del dia”

Teníeu plans de vellesa amb la Janine?

No. Ja hi havíem arribat [riu]. A l’edat que estem, cuidar els fills. Havíem arribat a un moment d’assentament familiar, tots dos pensionistes, amb la idea de viure una època una mica relaxada.

Arcadi Oliveres a casa seva © Frederic Esteve

Viure a Sant Cugat o a Sarrià suposa molta diferència?

Tal com jo ho he viscut, no. Però potser és perquè ni he fet vida a Sarrià ni he fet vida a Sant Cugat. Si a l’Arcadi li pregunten quina vida ha fet, ha de contestar que la de Barcelona. O la de Bellaterra, també, perquè és on feia classes.

“La Janine era qui duia els nanos a l’escola i anava a comprar; sé que és discriminatori i antifeminista”

Qui feia més vida dels dos a Sarrià, tu o la Janine?

Ella. Sé que és un raonament discriminatori, antifeminista i tot el que vulguis, però la realitat és que era ella qui duia els nanos a l’escola, els portava a l’esplai, anava a comprar… En canvi, jo feia, per una banda, vida d’activista, que és com la gent em coneix, i per l’altra, vida a la universitat. Trepitjava menys el barri.

Professor d’Economia a la UAB.

Ha estat una joia de la qual no me’n podré oblidar, però no ha sigut mai l’eix central de la meva vida. Hi ha gent que ha fet de la universitat el seu programa de vida: titulacions, càtedres, càrrecs, etc. Jo ho he fet menys perquè sempre he estat temptat per la vida socioeconòmica i veïnal. No ho volia desvincular de la militància social, veïnal i pacifista

“He volgut transferir valors, que l’educació tingués un cert sentit i mirar de contribuir a fer una societat crítica”

Transformació social?

Aquests dies, a través d’aquest taulell de missatges que em van arribant (Arcadioliveres.cat), estic rebent moltes lloances cap a la meva tasca professional, i per tant n’estic ben content. Mai m’havia proposat tenir una vida acadèmica. Per mi es tractava de transferir valors, que l’educació tingués un cert sentit i mirar de contribuir a fer una societat crítica. Si al mateix temps es podia fer alguna transformació social, benvinguda sigui.

Arcadi Oliveres durant l’entrevista amb El Jardí © Frederic Esteve

Pel camí has escrit uns quants llibres.

Una dotzena. Però dic el mateix, mai m’he dedicat professionalment a l’escriptura. Jo no soc escriptor.

“L’estat de dret no ha existit mai”

Tu ets fill de l’Eixample.

I orgullós. Vaig ser un dels fundadors de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample als anys 70, lluitant contra les negatives del governador civil i després ministre de l’Interior, Rodolfo Martín Villa, un feixista del pitjor que hi ha. Van ser cinc anys de lluitador social al barri on havia nascut i viscut de solter. Faig un parèntesi: l’estat de dret no ha existit mai.

“El Sarrià que jo he viscut era l’antítesi del luxe, i ens van fotre fora pel preu del lloguer”

I un cop casat?

Aquí és quan, amb 29 anys, arribo a Sarrià. Amb la Janine vam trobar un pis sui generis molt baratet al carrer Francesc Carbonell. Amb l’arribada dels quatre fills (Bernat, Arnau, Marcel i Albert), ens vam traslladar a Major de Sarrià i ens hi vam estar fins que ens van expulsar els preus del lloguer. I això que el Sarrià que jo he viscut no era el de l’alt estànding, sinó l’antítesi del luxe. Des del punt de vista familiar, Sarrià té molta més influència que la meva vida a l’Eixample. Va ser una fase de la vida molt agradable.

“La meva dona, que té més empenta que jo, va decidir que marxàvem a la casa de l’avi a Sant Cugat”

Arcadi Oliveres és un dels expulsats de Sarrià?

Sí. Un dia ens va venir l’administrador de la finca i ens va dir que tal com estaven els lloguers ens havien d’apujar dues o tres vegades el que pagàvem. Així que el vostre estimat barri ens va fotre fora. Com és sabut, a Sarrià no hi abunden els espais amplis, així que l’alternativa era marxar. La meva dona, que té més empenta que jo, va decidir que marxàvem cap a la casa de l’avi a Sant Cugat, que aleshores estava mig abandonada per la família. Vam fer quatre obres petites i vam posar una escala per accedir a la part de dalt, on només hi havia rates, i aquí estem encara.

Interior de Can Oliveres amb un quadre de l’Arcadi i al costat un del Marcel © Frederic Esteve

Perdona, per què Sarrià?

Això em ve per part de mare. El meu pare era de l’Eixample però la meva mare sarrianenca. Bé, en realitat era alemanya, o més ben dit nascuda a Alemanya de pares emigrants catalans, tots dos pobrets que es van conèixer allà i van tornar junts amb el pas dels anys, quan va acabar la Guerra Civil i començava la Segona Guerra Mundial. Així que van evitar totes dues guerres. Es van instal·lar al passatge de Canet, i allà va ser on la meva mare i el meu pare es van conèixer, i finalment es van casar a l’església de Sant Vicenç de Sarrià. Com que les condicions eren difícils no s’hi van quedar a viure, sinó que van anar a viure amb els avis paterns a l’Eixample. 

“Quan obro l’ordinador, la paraula d’accés és ‘coherència'”

S’aturarà alguna dia l’elititzacó dels barris?

A curt termini, segur que no. A la llarga, tinc la impressió que Sarrià podria ser un dels llocs on el sostre cívic acabi tenint una certa expressió: hi ha consciència en la gent, es coneixen aquests elements de caràcter més o menys cooperatiu. Si s’interioritza la idea del patrimoni col·lectiu i els habitatges comunitaris, es podria aturar. Caldrà molta pedagogia, això sí.

Arcadi Oliveres amb la mascareta posada a l’inici de l’entrevista © Frederic Esteve

Tu has fet pedagogia molts anys.

Als 75 anys, puc dir que m’he entregat al màxim en allò que creia. Quan obro l’ordinador, la paraula d’accés és coherència. Treballar pel bé comú, fer-ho d’una manera coherent i continuada, i sobretot sense por, ha estat una mica el ritme que m’ha guiat. Si creia que podia fer una acció social, la feia. Els pares em van ensenyar el compliment del deure.

“Si vols que un barri sigui d’una determinada manera, actua”

Què defineix la coherència?

La marca una vinculació clara entre allò que es pensa, allò que es diu i allò que es fa. Si tu dius que vols que un barri, Sarrià per exemple, sigui d’una determinada manera, actua. Jo penso que el món no pot ser capitalista perquè el capitalisme és un desastre, així que haig de mirar que al meu barri s’hi facin accions destinades a habitatge públic, empreses cooperatives…

“Orlandai és una escola per fer feliços els nens i nenes”

Casa Orlandai és el gran exemple a seguir?

Casa Orlandai, però abans Escola Orlandai, eh! Que quedi clar. [s’exalta] Com va dir una antiga directora, l’Enrica, és una escola per fer feliços els nens i nenes. De les millors coses que he tingut a la vida, una és aconseguir que els quatre nanos anessin allà. Això és mèrit de la Janine.

Arcadi Oliveres entrevistat per Sergi Alemany © Frederic Esteve

I sobre el centre cívic?

Ara fa uns anys, Casa Orlandai va posar en marxa un projecte que m’agradava molt, de foment del cooperativisme. Volien promoure l’economia social i solidària, que és en la que jo crec, i no en el capitalisme. Hi vaig participar en algunes reunions. 

“Tinc demanat que el meu funeral es faci als Caputxins, i vull que sigui mig laic” 

Seguint l’exemple del Marcel.

Exacte. El meu fill, que era activista social, hi va treballar cinc anys. Una escultura el recorda al pati que porta el seu nom: “D’una escola d’infants a una escola de vida”, hi diu.

El teu fill va ser enterrat als Caputxins de Sarrià.

Tinc demanat que el meu funeral, d’aquí a uns dies, també es faci als Caputxins. 

Arcadi Oliveres viu a Sant Cugat els seus últims dies © Frederic Esteve

Estàs preparant el teu funeral?

Sí. Però pretenc obrir barra lliure i no preparar-lo tot jo. De fet, amb la Janine i els fills fa tres diumenges que hi dediquem la sobretaula. En aquesta mateixa cadira on ara som, fa deu anys el Marcel em va demanar ajudar-lo a preparar el seu funeral, i jo vaig quedar absolutament sorprès. Ara, la diferència és que amb amb això de les restriccions, és com si féssim la llista per un casament.

“Em feia pena que el pare s’assabentés que tenia un fill detingut per la policia”

Serà una cerimònia religiosa?

No del tot. Vull que sigui mig laica, tot i que serà en una església i que jo soc creient. Però alguna manifestació religiosa voldria que hi fos. Els caputxins, afortunadament, són gent molt oberta. El 6 de març, si tot va bé, baixaré a veure al pare Joan Botam, perquè m’ha dit que se’m vol fer un petit homenatge.

Arcadi Oliveres sortint al jardí de casa seva © Frederic Esteve

Tu vas formar part de la Caputxinada.

El 9 de març del 1966. No oblido aquella data per una raó: feia molt poques hores que el meu pare havia tingut un infart, del qual moriria més endavant. La tancada per constituir un sindicat d’advocats i d’estudiants va durar 48 hores, però jo vaig haver d’abandonar-la. Em feia pena que el pare a sobre s’assabentés que tenia un fill detingut per la policia.

“Abandonar la Caputxinada, per un infart del pare, és de les decisions que més m’ha costat prendre a la vida”

No devia ser una decisió fàcil.

És de les decisions que més m’ha costat prendre a la vida: si estar al servei del meu pare o de la causa de la Caputxinada. Al final, suposo que l’amor filial es va imposar. És d’aquelles recances que m’han quedat sempre: “podies haver estat les 48 hores.” Ara bé, un cop visitat el meu pare, em vaig escapar i vaig tornar als Caputxins.

 

Arcadi Oliveres © Frederic Esteve

Poder-se acomiadar ara en vida de tanta gent, és un regal?

Que t’hagin avisat amb temps, tinc la impressió que és positiu. Però si hagués pogut, hauria allargat una mica més la vida, perquè en tinc ganes. Tal com jo entenc la vida, morir-se no és cap regal. Sé que el final no seran flors i violes com ara, sobretot perquè penso en els últims dies del Marcel.

“Tal com jo entenc la vida, morir-se no és cap regal”

En Marcel era jove quan va morir (28 anys). Com veus el futur dels joves?

No el veig ni millor ni pitjor que abans. Seguim sent una societat egoista, basada en el capitalisme i en què en uns pocs s’emporten els guanys de tots. Una societat injusta al cap i a la fi. El problema és que la gent seguim dient “amen” a tot el que passa. El món va malament, nosaltres ho acceptem i no tenim prou empenta per canviar les coses.

“El món va malament i no tenim prou empenta per canviar les coses”

La CUP al govern podria ajudar a canviar coses?

Us asseguro que m’agradaria. Tot i que no he reflexionat si crec que és més útil estar al govern o l’oposició. El que sí que els recomanaria és fer passos per acostar-se el màxim possible als Comuns. Crec que les voluntats d’anar junts poden ser útils.

Arcadi Oliveres va ser veí de l’Eixample i de Sarrià © Frederic Esteve

Sempre has viscut de prop la política.

A mi la política m’ha agradat sempre, i molt, però la de partit mai, gens. Als meus 75 anys, encara és hora que hagi de tenir el carnet del primer partit polític. La meva vocació política, en tot cas, anava per un camí diferent: el de l’estrepitós fracàs del Procés Constituent, que pretenia ser una enorme amalgama de les esquerres.

“Recomanaria a la CUP fer passos per acostar-se als Comuns”

Et preocupa l’entrada de Vox al Parlament?

Gens. Ja els teníem, i es deien Partit Popular. Almenys una part important. Només han canviat una mica el nom.

“Sense martiritzar-me, penso cada nit en la mort”

I la mort, et preocupa?

Cada nit. El dia a dia, per sort, està farcit d’esdeveniments i visites. Pateixo massa insomni i no em vull prendre pastilles ni somnífers, així que procuro mentalment fer algun balanç. Sense martiritzar-me, sí que hi penso. 

Arcadi Oliveres afronta el diagnòstic d’un càncer terminal © Frederic Esteve

I en què penses?

En el fet que porto un any anant als hospitals per dos infarts, dues aturades cardíaques que no tenen res a veure amb el que al final em mata: un càncer de pàncrees terminal.

“Porto un any anant als hospitals; res a veure amb el que ara em mata”

Té alguna explicació?

Fent memòria, als 23 anys vaig tenir una llaga d’estómac, que és el que a la llarga pel que sembla ha desencadenat en el càncer. Anava despistat amb el diagnòstic: em pensava que tot era un tema cardíac, fins que un dia el metge de l’ambulatori em va recomanar fer-me una analítica de sang.

“Arcadi, et faig saber que et poso una ambulància a la porta de casa teva, perquè t’estàs morint”

I et diagnostiquen el càncer.

Al cap d’una hora i mitja, el metge em va trucar amb el resultat i em va dir: “Arcadi, et faig saber que et poso una ambulància a la porta de casa teva, perquè t’estàs morint.” Jo sabia que estava molt fotut, però carai! Vaig rebre el cop tot solet a l’hospital.

El teu últim llibre es diu Paraules d’Arcadi, no és bonic?

Les editorials fan el que volen. Ha estat casualitat que cronològicament hagi coincidit amb la meva malaltia. Només una recomanació: si us plau, llegiu el pròleg, que l’han escrit els meus nets. Parlen de l’avi. Per mi, és màximament gratificant. 

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.