Història
Roser Díaz Martín
- Mor Joan Botam, el frare que es va enfrontar a la policia franquista en la Caputxinada de Sarrià
- L’hort i els jardins dels caputxins de Sarrià
L’any 1578, el Consell de Cent va demanar als Caputxins la seva presència en territori català i va ser a partir d’aquesta data quan els frares d’hàbit marró, sandàlies, gran caputxa i llarga barba es van establir a casa nostra. La seva ubicació inicial va ser a Montjuïc, a l’ermita de Santa Madrona, però molt aviat van abandonar aquell lloc tan concorregut i es van establir en uns terrenys donats per Joan Terrè al Passeig de Santa Eulàlia, a Sarrià. La primera pedra és de la fi del segle XVI i les obres d’ampliació es van desenvolupar entre 1633 i 1637.
L’antic convent: Santa Eulàlia de Sarrià
Era un gran convent dedicat a Santa Eulàlia. Durant els fets de 1714 l’edifici va servir com a caserna de les tropes borbòniques, per això es va respectar. Però l’any 1835 amb la desamortització de Mendizábal, el convent de Santa Eulàlia va ser confiscat, els seus frares dispersats i les seves terres subhastades. La propietat va ser adquirida per un italià, Enrico Misley, l’any 1844, malgrat que tot semblava resolt, Misley mai feu efectiu el pagament i va començar en paral·lel una urbanització que només va portar un litigi obert a dues bandes: amb els frares i amb el mateix Ajuntament. Malgrat tot, la urbanització d’Enrico Misley va anar endavant, edificant una església per Santa Eulàlia, recuperant l’antiga capella dels Caputxins, reedificant una casa Torre anomenada ‘El Desert’ on abans estava el convent que l’any 1884 es transformaria en una escola de pàrvuls, i aixecant un templet damunt la font de Santa Eulàlia.
Un altre sarrianenc, Enric Borràs va cedir un part dels seus terrenys als pares Caputxins. Les terres altes confiscades el 1835 connectaven amb les terres baixes cedides per Borràs a través del passatge dels xiprers. Semblava que podien recuperar una part dels terrenys quan es va obrir l’any 1853 la carretera de Vallvidrera obligant definitivament a l’orde dels Caputxins a cercar un nou emplaçament.
El primer convent de Can Ponsic el juliol del 1936
L’any 1887 va començar la reurbanització a la zona del Torrent dels Morts que comunicava Sarrià amb les Corts. La família Ponsic va donar als Caputxins uns terrenys inicialment agrícoles que l’alcalde de Sarrià va requalificar. El 16.06.1887, Fr. Fermí de Centelles va sol·licitar a l’Ajuntament de Sarrià la llicència d’obres per edificar el Convent. Malgrat que l’adjudicació va ser a l’arquitecte Francisco Mariné, la seva condició d’arquitecte municipal de Sarrià no li va permetre signar el treball sent Eduard Mercader i Sacanella qui figura en els documents inicials de construcció. El mestre d’obres va ser Josep Roig. L’estil de l’edifici era auster, solemne, voluminós i defugia totalment el corrent del modernisme de l’època. L’any 1920 ja tenia electricitat.
L’emplaçament ocupava una part de Can Ponsic i una part de Can Alòs. L’edifici va patir la Setmana Tràgica, no va passar el mateix al final del mes de juliol de 1936 en què va ser totalment cremat, quedant només dempeus les parets mestres. 30 frares van ser immolats el darrer a marxar, Fr. Eloi de Bianya, porter del Convent va ser identificat amb dos nebots a l’estació del nord. Tots van ser occits afusellats. Les seves restes juntament amb les de 29 frares Caputxins descansen dins una urna a l’església.
El convent actual
Quan la guerra va acabar, es va encarregar la reconstrucció del convent a l’arquitecte que ja havia aixecat el convent d’Arenys de Mar. Era un deixeble d’Enric Sagnier especialitzat en edificis religiosos. Pere Benavent de Barberà i Abelló. Per poder finançar l’obre, es va demanar, recórrer a l’organisme de Financiación de las regiones devastadas, a donacions de particulars (Manuel de Oldabarria i Conde, el Marqués de Churruca, el Marqués de Mura, el Marqués de Casa Pinzón, La família Ponsic o els mateixos Güell que a través de Maria Ricard de Güell, tresorera de donacions, gestionaven els diners dels benefactors) i a crèdits financers.
La reconstrucció es va centrar en dos edificis: Convent i Església. Amb un primer import de 2.162.628 pessetes es van començar les obres adjudicades a un contractista Pallars i Galman S.A. que va subcontractar els millors escultors com Josep Campanyà, autor de l’altar de Santa Clara, o Pere Jou, autor de les imatges de Sant Fèlix de Cantalici i Sant Conrad de Pahazan, Walter Cots, que va esculpir l’obra de La Nostra Sra. dels Dolors, Josep Maria Camps i Arnau autor del Sant Francesc, o Manuel Martí Cabré amb un magnífic Sagrat Cor. Tots dins de les capelles d’una església de tres naus amb planta basilical i molt alta. També trobem vitrallers com Fornell i Pla, o pintors com Francisco Carretero o Pier Matteo d’Amelia que decora l’altar major amb una obra donació de la família Cambó. Es va construir un claustre molt diferent, ja que no és columnar, sinó deambulatori, amb pou central amb templet geomètric, que ara està envoltat de plantes aromàtiques. A la segona planta una biblioteca amb prestatges quatre nivells i espais de lectura individual i col·lectiva permeten estudiar amb recolliment i eficàcia.
La reconstrucció final va ser molt costosa quasi quintuplicant el crèdit inicial, es va finançar mitjançant el banc industrial. Finalment, l’any 1958, amb la remodelació de la urbanització del Pedralbes baix, Pere Benavent va tornar a intervenir per obrir la plaça de Sant Eloi de Bianya i equilibrar a la rasant del carrer l’entrada de l’església.
El museu andino-amazònic
El tarannà museístic dels Caputxins ja ve des del segle XVIII en què fra Miquel de Petra va obrir una petita col·lecció d’objectes antics, a la ciutat de Mallorca. Al principi del segle XX als Caputxins d’Arenys de Mar es va inaugurar un museu amb un recull d’elements provinents de l’Amazona Colombiana, on s’estava treballant. L’any 1918 es va inaugurar el museu incipient museu missional on es van exposar peces provinents de l’activitat missionera. Aquest museu va ser devastat com quasi tot el seu contingut en la crema del primer convent el juliol del 1936. Però va ser Fra Marcel·lí de Castellví, missioner en les terres del riu Caquetà, qui amb la fundació del Cileac, va col·leccionar un nombre més important de peces dels indis Huitoto, del Triangle amazònic.
Quan va morir prematurament Fra Marcel·lí de Castellví, els elements que componien el seu museu a la vall de Sibundoy, van quedar distribuïts entre el museu de Bogotà i algunes peces es van seleccionar i portar a Barcelona, on es va obrir el museu actual l’any 1975. Trobem a part de records de la història de l’orde religiós, un recull d’elements del paleoindi i neoindi, així com yanchames o teles vegetals decoratives amb animals totèmics, corones festives del Huitoto, vestits de la cerimònia del Chontaduro dels Tikuna, màscares totèmiques d’animals, i elements singulars com els Manguare o timbals de tronc d’arbre, o peces de bijuteria fetes amb les ales d’insectes que ens apropen a les cultures de l’Amazona central.
La Caputxinada de Sarrià
El dia 9 de març de 1966, un grup d’aproximadament 400 estudiants i 33 intel·lectuals del moment com Salvador Espriu, Montserrat Roig, Tàpies, Ernest Lluch entre altres, es van reunir a l’edifici exterior del Convent dels Caputxins per constituir el primer sindicat democràtic d’estudiants. Evidentment un esdeveniment contrari al règim establert. Juan Creix, comandava la Brigada Politicosocial, i va dirigir els seus efectius de manera errònia cap a la Universitat de Dret. Mentrestant la reunió començava a l’edifici dels Caputxins. Al voltant de les 6 de la tarda, les forces policials es van posicionar davant del Convent. Durant els dos dies i dues nits que va durar l’esdeveniment, els frares van subministrar menjar i mantes a tots els hostatjats. El dia 11 de març, trencant el concordat signat l’any 1953 entre el Govern Espanyol i la Santa Seu, en què no es permetia intervenir dins dels espais eclesiàstics, la Brigada politicosocial va entrar i va desallotjar als concelebrants, traslladant a prop de 300 nois, 77 noies i els intel·lectuals a la Via Laietana on van haver d’abonar multes entre 25.000 i 200.000 pessetes del moment.
Dos mesos després, un manifest dels Caputxins en favor de la llibertat d’expressió arran d’uns fets desencadenats per Francisco Garcia Valdecasas, rector de la UB, van acabar amb càrregues dels grisos contra els frares davant de la comissaria de Via Laietana. Era la primera vegada en què l’Església s’enfrontava directament amb el règim franquista. Cinquanta anys després la Universitat de Barcelona ha revocat les sancions, multes i expulsions.
