Cultura
Felip González, professor d’ESDAPC campus Llotja
L’Escola Superior de Disseny i d’Arts Plàstiques de Catalunya (ESDAPC), concretament el Campus Llotja ubicat al barri de la Bonanova, ha tancat el 2023 i ha encetat el nou any amb dues propostes artístiques expositives força conceptuals i amb un marcat accent social, a partir de la interrelació d’ambients artístics, dissenys escultòrics i videoarts en diferents espais del campus. Dues iniciatives projectuals i expositives, desenvolupades per l’alumnat de les assignatures Llenguatge pel disseny i aplicació i Disseny de Muntatges Efímers.
Des de l’àmbit escultòric i del disseny, la professora i artista visual Montse Noguera, responsable de l’assignatura Llenguatge pel disseny i aplicació del primer curs, convida el seu alumnat a reflexionar sobre les bases estructurals del disseny, conjugar i estructurar cossos geomètrics i, ensems, establir sinergies amb textures planes sobre fang de tres colors (marró, blanc i negre). Aquesta primera proposta expositiva a l’Espai Blanc del campus, titulada M’he perdut, pretén fer palès l’enfrontament perceptiu que l’alumnat experimenta en els propis processos epistemològics i metodològics de l’aprenentatge del disseny, on la fotografia juga un paper cabdal.
En aquest sentit, s’ha de ressaltar les estructures geomètriques instal·lades en forma de cubs serialitzats, que recorda a nivell processual i conceptual l’estètica de l’art minimal d’un Carl André o Anthony Caro, especialment, a l’hora de dialogar amb l’espai, a conseqüència de resultats harmònics, coincidències plàstiques, o bé desenllaços atzarosos.
Pel que fa a l’àmbit del videoart, l’artista visual i docent Jordi Plana i la docent Lídia Egea, ambdós conductors de l’optativa del quart any, Disseny de Muntatges Efímers, han comissariat la mostra de videoart titulat Human Un-System. Una volta per l’ésser humà, articulada per quatre peces instal·lades en diferents espais del campus. A l’Espai Blanc, es van projectar Human Loop i Reverse Evolution, dues obres interconnectades per la crítica social i conscienciació mediambiental envers els efectes devastadors de l’acció antròpica i la creixent contaminació i deteriorament del planeta, a conseqüència de l’actual lògica bioeconòmica postindustrial.
A la pantalla de l’hemicicle del centre, es va projectar la peça Skims Air que, amb l’ajut de la instal·lació d’un gran llençol blanc amb fotografies enganxades, es va denunciar la cosificació sexual i els estereotips misògins de les dones que es difonen en el món de la moda, en molts casos opressivament masclista i, al mateix temps, es consumeixen sense escrúpols en els mitjans de comunicació, especialment, en les xarxes socials.
I, finalment, a una estança ubicada en el soterrani, s’ha creat un ambient força anguniós i tenebrós, mitjançant un dens fum que envolta tota la sala i part del seu exterior, que es barreja amb la projecció del videoart anomenat Helios. Aquesta aposta intermèdia ha volgut fer ressò sobre l’evolució i capacitat resilient de la consciència humana davant la foscor, el no-res i possibles situacions de perill i de vulnerabilitat. Situacions que, no fa estranyar, l’augment de casos amb quadres d’ansietat, alteracions nervioses i d’altres afeccions relacionades amb les malalties mentals.
Per acabar, cal remarcar que totes aquestes propostes artístiques, representen una constructiva aposta per una educació professionalitzadora i creativa que, a grans trets, marida art i disseny, autonomia i coparticipació, i, per descomptat, pensament crític i adequació contextual.
