Salut mental
Maria Bascompte
“Avui no encaixo en el món”, li he escrit per whatsapp a la R. M’ha semblat la millor frase per definir com em sento. Estic inquieta, trista i abatuda. No aconsegueixo aixecar-me del llit, on resto ajaguda a les 17 h de la tarda. Una escena, la del voltant de la meva habitació, que imita el final cru i gèlid d’una batalla de vikings.
Peso. Em pesa el cos d’una manera acarnissada. Peso tant que la tristesa m’enfonsa, a poc a poc, i em va xuclant el fang que ha quedat després de la batalla: mescla de terra mullada i de la sang de les ferides, dels que viuen, i dels que han mort. La barreja resulta una matèria fosca, llefiscosa i pudenta. Intento aixecar-me infinitat de vegades, ja he perdut el compte. Rellisco tota l’estona. Provo de posar-me a la gatzoneta i continuo relliscant, caient de nou. No em puc aixecar. Avanço la cama esquerra per davant de la dreta, com si em prepares per a una carrera, i el genoll em rellisca, caic de costat. Procuro, aquest cop, posar-me de quatre grapes, fent molta força amb els braços, però acaben cedint, i rellisco de nou.
He de confessar que el teu menyspreu no ajuda, i la teva fredor em congela encara més en aquesta escena dantesca.
“Estic cansada. Suposo que als combats, en algun moment es defalleix, de tant lluitar”
Estic coberta d’aquest fang llefiscós en algunes parts del cos. La pestilència a mort m’esclata a la cara, com un advertiment: “surt d’aquí, surt d’aquí!”. I aquesta revelació encara m’inquieta més, perquè tinc la voluntat i la necessitat de sortir d’aquí, però no puc. I aquesta ferum accelera, encara més, l’ansietat que aviat em desbordarà. Mentrestant em bufeteja i m’espanta, molt.
Mentre em desprenc d’aquest fang llefiscós i pudent, fregant la pell amb vigor, em ve al cap la teva incapacitat per entendre que, quan dic que “no puc” és perquè estic batallant. Mentre comparteixo espai amb tu, alhora, i sense que te n’adonis, mantinc l’espasa en alt, en posició de defensa i preparada per a qualsevol atac imminent.
“Obriré el balcó i deixaré que la vida entri, la vida d’aquest món, on avui no encaixo”
Estic cansada. Suposo que als combats, en algun moment es defalleix, de tant lluitar, i es deixa sentir el cansament. Mentre me’l deixo sentir, m’observo el cos, el que puc entreveure per la penombra que m’acordona. Em descobreixo alguns blaus, petits i rodons com un planeta, però foscos amb més intensitat al centre de tot, com un planeta. Em veig les cicatrius i les deformitats que aquestes han causat als voltants de la pell: algunes protuberàncies de textures uniformes que no són agradables al tacte. Per acabar, reparo en les mans, els dits i les ungles. És curiós perquè estan intactes, netes, no hi ha ni gota de sang ni fang, ni tan sols a la comissura. Això em sorprèn i m’inquieta: arribo a la conclusió que no sé on soc, i no entenc què passa.
Tinc els dits freds, la punta sobretot, deu ser perquè estic baixa de defenses: no he menjat res avui, encara. I mentre ho penso em sorprèn el soroll dels meus budells, que es rebreguen els uns contra els altres i rugeixen afamats.
Tinc gana, i els dits de les mans nets. Necessito aire nou.
Obriré el balcó i deixaré que la vida entri, la vida d’aquest món, on avui no encaixo.
Maria Bascompte és llicenciada en Humanitats i Gestió d’espectacles
