Diumenge 16, juny 2024
20.7 C
Sant Gervasi
20.7 C
Sarrià
Publicitat

Les figues de setembre o Sylvia Plath

L'opinió de Maria Bascompte, llicenciada en Humanitats i gestió d'espectacles

Publicat el 15.9.2023 11:00

Opinió

Maria Bascompte

En els últims mesos estic llegint i documentant-me sobre dones que han patit. Grans dones que en el seu moment no van ser reconegudes i, per contra, avui dia les tenim com a referents. Dones que van alçar -el que se’ls va permetre- la veu contra el masclisme més instaurat a la societat dels seus temps. Dones que es van revelar, el que van poder, en contra del sistema opressiu patriarcal. I de dones que, malauradament i injustament, van ser recloses a centres psiquiàtrics titllades d’histèriques, i sotmeses a tractaments atroços, com l’electroteràpia.

Publicitat

Llegint-les sovint em reconec. Em reconec, i alhora s’inicia un procés molt important per mi també, el de l’apoderament: converteixo el meu terror en quelcom que crea revolució, consciència, i mentre ho faig sento l’abraçada de totes elles, i en aquest instant l’emoció és… indescriptible. Ho intento escriure al teclat de l’ordinador, i m’emociono, i ploro, i em dic: “que bonic aquest moment”. Just ara s’escau una frase fantàstica de la Sylvia Plath que sempre he volgut plasmar en algun lloc, i diu així: “Potser un dia arribaré a casa arrossegant-me, abatuda, derrotada, però no mentre el meu cor pugui crear relats i el meu dolor, bellesa”.

Publicitat

I he de parar ara, una estona, perquè literal que les llàgrimes s’aboquen i s’uneixen les unes amb les altres pel meu rostre. Sento moltes coses. Sento molta emoció de poder escriure això, i de ser aquí, ara, per fer-ho. També em sento afortunada d’haver trobat aquestes dones que no deixen de ser una font, no solament d’inspiració, sinó de reconeixement i d’apoderament constant del meu terror, i del meu dolor. No us podeu imaginar el que suposa per mi aquesta idea. No podeu.

Saps quan convius durant molt de temps amb una ferida a l’ànima, ja quasi com si fos un secret, perquè tens por que no t’entenguin, que t’assenyalin, o fins i tot se’n riguin? I tornes al poble que t’ha vist créixer, on has estat, sens dubte, esplèndida i generosa amb tu mateixa, perquè has estat TU. Saps reconèixer aquesta sensació? Aquesta sensació d’apoderament i de pau, una conjunció que té com a resultat un moment esplèndid, o com descriu tan bé Rosa Montero a El peligro de estar cuerda un “moment oceànic”. Sol durar només uns segons, però són molt potents i et sents a casa. I tota tu et deixes anar, com si caiguessis exhausta al sofà de casa, i flueixes, senzillament apagues les alarmes que et mantenen alerta constantment i exhales llarg, tranquil·la, i amb un somriure immens.

Quan experimento moments oceànics, connecto molt sovint amb la infància. Amb la Marta i les mares, de petites, anàvem a buscar figues pels camps de l’Empordà. I d’aquestes figues sovint en fèiem melmelada. I era la melmelada més bona que hagis menjat mai. Era la melmelada de la millor època de l’any, finals d’estiu: quan la majoria de turistes ja havien tornat a casa, quan les platges recuperaven la seva bellesa natural, verge, i es desprenien de tot el bullici, quan el dia s’escurçava de manera més evident, quan regnava aquella llum ataronjada, intensa, al llarg de la tarda i, quan la tranquil·litat de tot aquell entorn t’embriagava i et regalava la millor sensació de pau i consciència plena que he experimentat mai. I el que era més important: el patiment encara quedava lluny.

Era la temporada de les figues de setembre.

Maria Bascompte és llicenciada en Humanitats i gestió d’espectacles

Publicitat

Subscriu-t'hi

Dona suport al periodisme cooperatiu i de proximitat



PDF per 35€ l'any
PDF + PAPER per 50 € l'any

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.