El relat
Elsa Corominas
A Leo Tarifeño, malabarista de paraules i de músiques
Un home es trobava cartes. No epístoles, sinó naips perduts d’alguna baralla, d’algun joc adés harmònic.
La primera vegada que ho va explicar ja portava algunes cartes acumulades. Era un sopar amb amistats i ningú no li va fer massa cas, semblava una facècia, una ocurrència. Van riure i li van demanar que ho demostrés, allò que es fa quan algú ens planteja un esdeveniment inversemblant o desconcertant. Ell es va excusar, va dir que havia viscut a diversos països i la major part de les troballes les tenia al seu pis de l’Argentina i, per tant, tot va quedar com una anècdota sense importància, una de tantes que solen sortir a les vetllades disteses.
Però tot just sortint del sopar, una de les assistents, esperant el bus nocturn a la parada, va veure encletxada al marc del plafó informatiu del recorregut, un set de diamants. I un altre, l’endemà, arribant a la feina, quan repassava mentalment les històries de la nit anterior, s’adonà que hi havia una carta bruta sobre l’embornal de la claveguera, i en girar-la resultà ser un rei de bastos. Tots dos van agafar l’objecte, amb prudència i escepticisme, i se’l van posar a la butxaca. Però no ho van posar en comú i van anar passant dies i setmanes i una parella de les que més reien amb la història de les cartes, ho estaven explicant jocosament en un restaurant un dissabte amb la família, i més fort que van riure quan els van dur les cartes del menjar i per darrere eren naips. I així va anar passant… Quan algú recordava aquell sopar o feia alguna connexió mental amb les troballes de naips, en un temps relativament breu se’n trobava una altra.
El sopar d’aquell grup era recurrent, solien quedar un parell de cops al trimestre i ben aviat es retroben, aquesta vegada a casa d’un d’ells que justament aquell matí en anar al mercat a comprar embotits i formatges per la trobada s’havia topat amb un dos de piques mig brut de fang. Mentre parava taula, decidí netejar-lo amb una tovalloleta humida i un cop presentable i polit el situà al bell mig de les viandes, recolzat en una espelma negra en posició horitzontal, les fulles lanceolades apuntant als dos caps de taula. Van anar arribant i van anar seient mentre intercanviaven les primeres impressions còmplices dels inicis dels retrobaments amb amistats, quan encara l’alcohol no desinhibeix prou i l’alegria de veure’s emmantella l’intercanvi de paraules, abraçades i petons. No va ser fins que ja tothom estava assegut, que quan algú demanà que se li acostés la taula de formatges, la carta va perdre l’equilibri i quedà cap per avall mostrant aquell disseny simètric blau o vermell tan conegut. Llavors, qui la va girar, aprofità per comentar traient-se de la butxaca un set d’oros, que se l’havia trobat feia uns dies caminant per la muntanya i que li havia portat bona sort. Algú exclamà: “Quina cosa més estranya, com pot haver anat a parar un set d’oros al mig de la muntanya!?” i algú altre: “Cert, havia sentit a dir que els sets d’oros donen sort en l’amor i a la feina!”… i així, els arguments racionals s’entrelligaren amb les intuïcions esotèriques i les explicacions estrambòtiques del que podia haver passat amb les baralles sense aquella carta i amb relats inversemblants de com havien anat a parar les naips trobades al lloc on havien estat rescatades per ells, ja que tothom de l’àpat resultava que en duia una a sobre, amb què s’havia ensopegat recentment. Ja no es parlà d’una altra cosa en tota la nit, i la conversa va derivar a l’hora de les copes en una reflexió col·lectiva sobre les obsessions i al voltant que, quan poses un tema sobre la taula, resulta que t’hi comences a fixar més i hi trobes connexions que no podries haver imaginat.
Acabaren, aquell vespre, molt més tard que de costum, i s’emplaçaren a un proper sopar en què haurien de dur tots els naips trobats, i jugarien a explicar com creien que cadascun en concret havia arribat on la varen trobar i, encara més difícil, què se n’havia fet de la baralla escapçada.
L’endemà del sopar era un diumenge assolellat, i l’home que es trobava cartes i que les tenia recollides a casa seva de Buenos Aires, en un rampell de necessitat de racionalitat, va anar al quiosc de sota de casa seva, va comprar tots els jocs de cartes que hi havia i es va passar el dia escampant-les per la ciutat, una per una.