Gervasientos
Juan José Álvarez G.
“Cal seguir endavant i perdonar-se” – Va dir el Joan, el gervasiento que era al seminari per convertir-se en sacerdot. El Martí, assegut al seu costat en un banc davant del bar de tapes catalanes a Santaló va sospirar i va tancar els ulls. A la seva ment va venir un record en el qual es va veure l’última nit d’un estiu deu anys enrere, quan el seu grup d’amics, batejats com Gervasientos, ploraven. Tenia les seves mans ensangonades mentre tots buscaven amb la mirada en la immensitat nocturna de la mar de Barcelona a Javier, que s’havia internat a l’aigua per una aposta, sota els efectes de l’alcohol i després de discutir amb el Martí. “El que li va passar a Javier, no va ser culpa teva” – Va dir el Joan amb la pau que li donava la seva fe i el Martí va assentir. “Somriu nen, pensa que en una setmana et cases amb la Lía i començaràs una nova vida al seu costat”. El Martí va assentir novament i va somriure. Des que s’havia retrobat amb els Gervasientos sentia que alguna cosa en el seu interior estava canviant i a mesura que s’acostava el seu matrimoni creixia de manera incontrolable una terrible sensació de tristesa.
Junts van tornar a entrar al bar i es van asseure al costat dels Gervasientos que novament estaven reunits. El Martí va somriure i va mirar als set que l’acompanyaven. Va pensar en el Ricard que havia mort unes setmanes enrere i de sobte la nostàlgia en pensar en Javier ho va embolicar. El gervasiento que venia de fora i que primer havia estat el seu company inseparable, deu anys després de la seva desaparició li feia falta. “Vull brindar per la memòria de Ricard” – Va començar dient el Martí i tots van aixecar la seva gots – “I també per la de Javier, que encara que vulguem oblidar-ho sempre serà un gervasiento més». Va regnar el silenci. Ningú volia pensar en el passat, però del passat no es pot escapar. La vídua de Ricard, no els recorda Javier? – Va preguntar el Martí trencant el silenci i tots van concloure que Javier no tenia germanes així que no podia ser una parent d’ell. L’ Adrià va dir que des de la seva aparició tot havia anat malament en la seva vida, ja que ella mateixa ho havia fet fora de l’empresa i ara estava ple de deutes. El Sergi va afegir que la dona havia posat un local nou al mercat Galvany amb els seus mateixos productes i a preus molt baixos. L’Iván afegir que la seva casa-okupa al Raval havia estat desallotjada una setmana abans, ja que algú havia comprat l’edifici. Manel, el més borratxo d’ells, va explicar que portava tres anys sense provar alcohol fins que una bonica dona l’havia convidat a una copa en un bar, fent-ho caure novament en la beguda. Finalment Joan va dir que ell estava proper a rebre els vots de sacerdoci a Bilbao i de sobte l’havien traslladat a Barcelona sense cap explicació. Tots es van mirar espantats. Robert, l’escriptor, va dir que deixessin de justificar els seus fracassos culpant als altres. Martí va dir que eren massa coincidències juntes. No han pensat que aquesta dona pot ser Javier ?, va preguntar Fer, l’únic que estava callat. Els Gervasientos van esclatar en retrets i burles, doncs Javier havia mort en el joc que ells havien inventat deu anys abans i quan Fer anava a afegir alguna dada més, el cambrer es va acostar amb un vi dels mes cars i els va dir: “Un regal d’aquesta dona“. Els Gervasientos es van girar i en una taula van distingir perfectament a la viuda del Ricard, vestida de vermell com sempre, que els mirava seria com una pedra i amb els ulls entelats en venjança. “S’ha acabat, anem a veure qui és aquesta senyoreta” – Va exclamar Martí i els Gervasientos el van seguir rumb a la taula de la misteriosa dona…
Continuarà…