Arts i lletres
Juanjo Compairé
Sí, hi ha un cinema més enllà del comercial que ens serveixen les grans multinacionals. Hi ha un cinema fet a casa, per productores de casa, viu i directe, que pot ser tan vàlid, tan interessant, tan divertit que les grans produccions.
Al “Jardí” ja hem parlat de la tasca de la Biblioteca “Joan Maragall”, de les mostres de curts (“Bibliocurts”), entre moltes altres propostes que converteixen les biblioteques també en llocs cultura audiovisual. Ara ens ha arribat a la nostra Biblioteca el cicle “Cinema lliure”. El dia 6 de març vam tenir ocasió d’assistir a una doble projecció de dos films molt lligats a la literatura.
El primer, La sang, de Sergi Rubió, un conte homònim de Mercè Rodoreda recitat meravellosament per l’actriu Carme Abril (acompanyada del llenguatge de signes), interromput per la representació d’algunes escenes del mateix conte. Un bell exercici on la imatge serveix la paraula sense entrebancar-la.
Pere Calders
Tot seguit hem pogut veure un migmetratge de Raül Cuevas, Pere Calders, tocant de peus al cel. Aquí el contista més conegut de les lletres catalanes és tractat com un personatge dels seus contes. Un autor que posa en qüestió la versemblança del quotidià, fent un joc entre la realitat i com la percebem, amb un punt d’estranyesa i de sornegueria. Una estranyesa característica de qui ha viscut l’exili a Mèxic, s’hi ha hagut d’inventar una nova vida abans de tornar al seu país i haver d’acceptar-lo o adaptar-s’hi. Un actor, Borja Espinosa, juga amb el Pere Calders personatge, en diàleg amb el Calders de les gravacions i escrits que ell ens va deixar i també amb la seva filla i altres autors i estudiosos de la seva obra.
La projecció l’han presentada Laura Pla i la productora de La sang, Annia Català, de Català Productions, i Raül Berninches, de Mago Production, impulsora del cicle de cinema lliure a les biblioteques.
Quan sortim al carrer després, la boca se’ns omple de paraules noves i mirem la realitat com a cua d’ull, amb un punt de distanciament. Amb la mirada d’aquell personatge del conte “Les coses de la providència” que surt de casa i quan s’adona que ha perdut les claus hi torna, però s’hi troba una altra família. Perquè qui sap si qualsevol nit no pot sortir el sol? No és això d’alguna manera la literatura o el cinema?