Gent Gran
Virginia Signago, psicòloga de la Fundació Uszheimer
Quan sentim parlar d’Alzheimer, habitualment el primer que arriba a la nostra ment és el deteriorament: l’alteració de la memòria, del llenguatge, la desorientació… La persona amb Alzheimer va patint una pèrdua gradual i constant de les seves capacitats cognitives i aquells que l’envolten són testimonis de com el seu ser estimat es va transformant a mesura que les seves funcions cerebrals s’alteren. Inevitablement, el més colpidor és la pèrdua: tot allò que abans hi era i ara no; les habilitats que abans es tenien i ara estan minvades o absents. Inclús canvis significatius en la manera de ser i en el rol que sempre s’havia dut a terme dins la família. Ser testimoni de tot això produeix dolor, incertesa i ràbia; veient el deteriorament progressiu és fàcil i natural deixar-nos portar per l’abatiment i la tristesa.
Tot i això, quan treballem amb persones en un procés neurodegeneratiu com el que provoca l’Alzheimer i d’altres demències és fonamental poder realitzar un canvi de perspectiva. La mateixa filosofia dels programes d’estimulació cognitiva es basen a estimular totes aquelles capacitats que encara conserva la persona. És a dir, es poden tenir alterades unes àrees i d’altres no, o tenir una lleu alteració. L’objectiu d’aquests programes és estimular tot allò que encara es manté preservat per tractar d’alentir l’avanç del deteriorament en el grau més gran possible.
Aquesta filosofia és aplicable i extensible al nostre tracte general amb la persona. Dit d’una altra manera, ens pot fer d’exemple i inspiració a l’hora de relacionar-nos amb ella. El dolor per la pèrdua és inevitable i natural, però si en el nostre dia a dia fem l’esforç per canviar la nostra mirada sobre la persona, podrem començar a enfocar-nos en tot allò que encara té de vital. Tota la vida, la força, el caràcter, l’alegria, les ganes de riure i connectar amb l’entorn; les ganes de donar i rebre afecte. Podem observar i prendre consciència del deteriorament (allò que ja no és) però, alhora, poder posar el focus d’atenció i intervenció en tot allò que encara sí que hi és. Sí que existeix, i batega dins la persona.
Aquest canvi de mirada ajudarà enormement a la persona malalta, ja que, estarem donant valor i reconeixement a tot allò que volem estimular, tant en l’àmbit cognitiu com el més emocional i essencial d’ella (tot allò que sí que és). Inevitablement, aquest fet ens apropa a treballar amb i des de l’amor, cosa que ajudarà significativament a la millora del seu estat d’ànim i benestar, reduint la presència d’ansietat, inquietud i tristesa. Deixar d’enfocar-nos en la malaltia i el deteriorament que aquesta provoca i posar la nostra mirada en tota la força i potència que encara hi ha ens permetrà deixar de banda les etiquetes i judicis per poder veure a la persona realment i enfortir el nostre vincle amb ella.
A més a més, contribuirà a la millora de la salut mental i emocional de la persona cuidadora (sigui professional o no formal). Focalitzar-nos en tot allò que la persona malalta encara és capaç de fer ens obliga a fer un canvi d’actitud: connectar amb la potència, la vitalitat i l’essència és fer-li la volta a aquesta tendència de mirar la carència i allò que manca. Tendència, d’altra banda, molt habitual a la vida en general i que ens arrossega fàcilment cap a la desesperança i la impotència.
No es tracta pas d’un exercici fàcil ni d’una solució ràpida als problemes. Es tracta, més aviat, d’apostar contínuament pel que és vital que s’ha d’anar renovant una vegada i una altra. Poder observar amb compassió els moments en què ens arrossega la tristesa o la impaciència, per tornar a aixecar-nos i connectar amb la força, la potència i l’amor.
