Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
Salut i cures
Edurne Iturmendi
Tots recordem la figura de la minyona. Aquella dona amb davantal, discreta i persistent, que sostenia la casa des de l’ombra. Netejava, cuinava, servia el menjar, feia la bugada i responia a cada demanda amb una diligència gairebé invisible. La seva feina era tenir cura: de la llar, dels infants, dels avis, de l’ordre quotidià. Una feina imprescindible, però rarament reconeguda com a tal.
Avui, les paraules han canviat. Ja no parlem de minyones ni de criades, sinó de treballadores de la llar, d’auxiliars, de cuidadores. El llenguatge s’ha modernitzat i professionalitzat, però l’essència de la tasca —tenir cura— continua sent la mateixa: sostenir la vida diària dels altres. I, malgrat els avenços, també persisteix una certa invisibilitat i precarietat.
L’Organització Internacional del Treball defineix el treball de la llar i de les cures com “el treball que es du a terme en una llar o més d’una”, situant-lo clarament en l’àmbit laboral. Però, malgrat això, el reconeixement legal ha arribat molt tard: a Espanya es van incorporar al sistema de Seguretat Social el 1969 i fins al 2022 no van obtenir dret a l’atur. Aquesta demora deixa clar com, durant dècades, cuidar ha estat considerat un treball invisible i marginal.
En l’època preindustrial, el servei domèstic era més divers i, sovint, masculí. Amb la industrialització del segle XIX, molts oficis vinculats a la casa es van especialitzar i van guanyar reconeixement: xofers, jardiners, perruquers o cuiners van passar a ser treballadors diferenciats, amb millors salaris i condicions. Mentrestant, les tasques quotidianes de la llar van quedar majoritàriament en mans de dones. A inicis del segle XX, prop del 90 % del sector era femení, format sobretot per dones joves, moltes vingudes de fora, que vivien a la casa on treballaven. Així, el servei domèstic es va convertir en una sortida laboral marcada pel gènere i per l’origen social.
Situem-nos ara a inicis del segle XXI. Avui, moltes treballadores de la llar, a més de netejar i cuinar, també cuiden persones grans, sovint en situació de dependència. Algunes treballen per hores; d’altres ho fan com a internes, amb jornades llargues i fronteres difuses entre feina i vida personal. A Catalunya, el 2023 hi havia prop de 87.000 persones ocupades en el sector de la llar i les cures, un 2,3 % de l’ocupació total. El 91,4 % són dones i gairebé dos terços procedeixen de països no comunitaris, sobretot d’Amèrica del Sud. No totes estan afiliades a la Seguretat Social.
És un sector en creixement que descansa, en bona part, sobre dones migrants que afronten dificultats de regularització i traves per homologar les seves titulacions. Moltes assumeixen responsabilitats complexes —com cuidar persones amb Alzheimer o altres demències— sense el reconeixement ni la formació adequada, com si tenir cura fos una habilitat innata i no una competència que requereix preparació, suport i drets.
La baixa valoració del treball de la llar i de les cures no és casual: es construeix en la intersecció de gènere, classe i origen. I mentre continuem considerant que cuidar és “natural” en algunes dones, el sector continuarà arrossegant precarietat i invisibilitat. Potser el veritable canvi no és només de nom —de minyones a cuidadores— sinó de mirada: reconèixer, d’una vegada, que cuidar és treball essencial i que qui el fa mereix formació, drets, sous dignes, protecció i reconeixement social.
Edurne Iturmendi és educadora social de la Fundació Uszheimer.
