La mirada política / Opinió
Roger Rosich
La victòria de Pedro Sánchez a les primàries internes del PSOE per a la secretaria general van ser un altre reflex del xoc entre les bases dels partits i les seves cúpules o velles estructures, “els aparells”.
Pedro Sánchez aconseguia vèncer a Susana Díaz, el càrrec institucional més poderós dels socialistes espanyols, i coronada per totes les velles glòries del partit com a la futura líder.
Tots van errar el tret: de Felipe González a Rodríguez Zapatero (que en teoria era “el progre” de la colla), de la desapareguda Carme Chacón a l’últim baró territorial del partit. Sánchez va guanyar contra tot i contra tots.
Però no era el primer. Ho va fer Donald Trump en les primàries dels republicans als Estats Units, i després arribant a la presidència contra tot pronòstic.
El candidat conservador a les eleccions franceses, François Fillon, tampoc era el candidat previst per ningú. Molt s’havia especulat sobre el possible retorn de l’expresident Sarkozy, que es va endur un bon disgust. També s’havia parlat molt del moderat exprimer ministre Juppé, i ja se’l veia president… i res.
Fillon, com Sánchez, va entendre que s’havia d’apropar a la seva gent. Va fer una feina de foc lent i es va recórrer les agrupacions de tot el país. Va escoltar i va agafar idees. Una resolució diferent de l’emprada per Sánchez, però amb una base semblant.
Matteo Renzi també ha tornat àmpliament avalat per la militància al capdavant del partit socialdemòcrata italià, després de les conspiracions internes per fer-lo fora.
La fundació del Partit Demòcrata
I mirant a Catalunya, ara farà un any, el que va passar amb el procés de fundació de l’actual Partit Demòcrata, sorgit de les cendres de Convergència, no va ser molt diferent a tot això. La militància i els simpatitzants del partit van alçar la veu de manera molt contundent contra una organització que ja ho tenia tot molt precuinat. La revolta del congrés fundacional va ser inaudita. Ni el nom nou del partit seria el previst, ni els alts càrrecs de la formació serien per a persones que ja se’ls havien repartit.
En el teixit polític, potser mal que arribi tard, també es produeixen respostes de xoc i contrast contra “els de dalt”, contra els que volen imposar, contra els que es pensen tenir-ho tot lligat a la seva manera. Com ho fa la societat que avui s’ha cansat de moltes coses. Expressar i canalitzar una resposta per a la societat és la difícil tasca de la política d’avui i demà. Cal fer-ho amb pragmatisme i sent conscients que no hi ha pronòstics definitius ni perfectes.
Roger Rosich és analista polític, 1400caracters.worpress.com
