Opinió
Jaume Clotet
El passat diumenge 23 d’octubre, en plena onada de clima subtropical, la nostra vila (Sarrià) va acollir una nova edició de la cursa solidària Correm Junts. Era aquesta la desena edició, i per això suposo que, després de deu anys, tots els sarrianencs ja deuen saber de què parlo. Per si queda, però, algun despistat, diré que la cursa recull fons per a la Fundació Aspasim, que treballa amb discapacitats i té la seu central a Vallvidrera. Enguany van córrer la milla solidària un total de 1.367 persones i es van recaptar gairebé 20.000 euros. Crec que és el rècord d’assistència i de fons recaptats, i per tant no puc estar més content perquè sé com treballa la bona gent d’Aspasim i puc assegurar que cada euro recaptat servirà per fer la vida més fàcil a moltes persones discapacitades i a llurs famílies.
Jo no he fet la cursa cada any, però des de fa unes quantes edicions la corro sempre. Admeto que el primer any vaig córrer els 1.600 metres panteixant i vaig creuar la meta al llindar del defalliment, sostingut només per les mirades de tantes persones a qui no podia oferir el lamentable espectacle de caure rodó. Uns anys més tard, el meu paper és més digne i ja faig la cursa amb un temps acceptable. En tot cas no és aquest el tema de l’article, naturalment.
Sempre he pensat que un dels millors indicadors sobre la qualitat humana d’una societat és com tracta les seves persones més vulnerables, les més dependents, les que demanen més atenció. I entre les persones que més ajuda necessiten, fins el punt que l’ajuda dels altres és la línia que separa la vida i la mort, són les persones discapacitades. No vull parlar aquí dels governs ni les administracions, que evidentment no fan prou ni faran mai prou per ajudar aquests col·lectius. No són una prioritat i hem de viure amb això. Vull parlar, en canvi, de com la societat tracta i veu aquestes persones; parlo de tu i de mi. No s’hi val a mirar cap a una altra banda i tampoc no s’hi val a mirar-les amb llàstima. Aquestes persones i les seves famílies no mereixen la nostra compassió, com passava una o dues generacions enrere. Aquestes persones mereixen el nostre respecte, la nostra empatia, la nostra ajuda i la nostra solidaritat. És tan senzill com posar-nos a la seva pell per uns instants i pensar com voldríem ser tractats. Fàcil, oi?
Durant la cursa Correm Junts vaig veure tot això i em vaig sentir molt feliç i commogut, i no m’emociono fàcilment, jo; al contrari. Però veure com tanta gent, i sobretot tanta gent jove, dedicava el seu temps i el seu esforç a fer felices persones discapacitades em va tocar el cor. Enguany hi havia més persones voluntàries que persones discapacitades, i per tant no era estrany veure com una corredora discapacitada era auxiliada i acompanyada durant tota la milla per dues, tres o quatre voluntaris. Tots reien i tots eren feliços, ni que fos durant una estona. La milla solidària és una estona que dura tot l’any. No hi falteu l’any vinent; us cansareu molt uns minuts però n’estareu contents tot l’any.
