L’Art d’Observar
Pau Farràs Ribas
Durant els dies 17 i 18 de juny, el doctor Jaakko Seikkula —professor de la Facultat de Ciències Socials de Jyväskylä, Finlàndia— ha estat a Barcelona impartint un curs sobre la pràctica del diàleg obert, convidat per Cepfami —un centre psicoterapèutic amb seu a Sant Gervasi—. Durant el primer dia, el Dr. Seikkula va aportar alguna idea que em va recordar l’article anterior publicat en aquesta columna, concretament el joc de mirades dels menjadors de patates pintats per Van Gogh i com aquestes els donaven vida. Seikkula va citar el filòsof rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975): “Jo em veig en els teus ulls”. En aquest cas, les paraules de Bakthín vénen a dir alguna cosa com ara «necessito que em deixis els teus ulls per veure’m a mi mateix», «necessito la teva posició, la teva manera de veure el món, per saber alguna cosa de mi que jo no puc veure». En català diem que és més fàcil veure un bri de palla davant dels ulls dels altres que la biga davant dels propis. Hi ha una clara relació entre el fet de necessitar la mirada dels altres per veure “la palla a l’ull” —salvant totes les distàncies— i l’abordatge terapèutic basat en el diàleg obert que proposa aquest psicòleg finlandès davant de trastorns mentals greus. Seikkula i els seus col·legues treballen fent-se eco literalment de la mirada dels clients —terme amb què anomenen els pacients—, però també fent que conflueixin moltes mirades en les trobades terapèutiques, on participen persones properes a cada client i professionals de perfils diferents. Ells, però, parlen de veus més que de mirades. Entenc que la paraula és expressió de la mirada i quan aquesta mirada no pot expressar-se és com una paraula que retorna endins i adoloreix el cos, el trasbalsa. La pràctica del diàleg obert facilita que la paraula surti enfora, per això els professionals que condueixen les trobades terapèutiques tenen el repte d’aconseguir que totes les veus tinguin lloc, puguin ser escoltades i puguin ser enteses progressivament. La pràctica del diàleg obert és aparentment senzilla, però revolucionària. Adequadament emmarcada i acompanyada d’un procediment establert que inclou, per exemple, l’atenció immediata, la integració de la xarxa de relacions socials dels clients en els tractaments, les intervencions flexibles adaptades a la necessitat de cada un o el fet d’evitar, en la mesura del possible, aquella medicació que pugui disminuir els recursos psicològics propis, ha comportat aprenentatges i canvis molt significatius així com uns resultats que val la pena conèixer. Segons el Dr. Seikkula i els seus col·legues, en un seguiment —entre 1992 i 1997— es va constatar que dels clients que havien estat atesos d’acord amb la pràctica del diàleg obert, un 81 % s’havien reincorporat a la feina a temps complet, un altre 81 % havia deixat de patir símptomes psicòtics i només un 35 % prenia algun tipus de psicofàrmac, uns resultats que s’han mantingut i fins i tot millorat en estudis posteriors fets entre 2003 i 2005. On és la clau d’aquest èxit? Probablement en la capacitat del diàleg com a estratègia per construir un llenguatge nou per a aquelles experiències viscudes que no havien pogut ser dites i una veu per a aquelles mirades que no havien pogut ser vistes. Mirades que donen vida i veus que són font de salut. Què hauria passat si Van Gogh hagués trobat mirades i paraules que l’haguessin ajudat a expressar les veus del seu món intern?
Pau Farràs Ribas, www.nodre.com
A la fotografia destacada, el Dr. Jakko Sekkula la darrera vegada que ha estat a Barcelona, la primavera de 2016. Fotografia cedida per CEPFAMI
