El relat
Elsa Corominas
Va arribar el dia que calia buidar completament el nostre pis, on havíem viscut i crescut durant vint anys. Era un dia com qualsevol altre, però amb un objectiu marcat, ja que, després d’un intens debat familiar, les instruccions eren clares: calia deixar la casa de tal manera que quan ella la recuperés sentís el mateix dolor que nosaltres en haver-la de deixar. Això no era fàcil, obligava a un tancament minuciós i calculat, calia deixar algun objecte que li molestés abandonat per l’espai buit, de manera que no fos notòria la intencionalitat, sinó que més aviat semblés un oblit fortuït. Una altra opció era trencar, embussar, fer malbé, malmetre, espatllar, destruir, destrossar, trossejar, afollar o avariar el que fos, de manera subtil. Es podia optar també per generar alguna olor desagradable, més aviat una pudor, si pogués ser, de llarga durada i de difícil resolució; o bé introduir algun insecte dels que fàcilment deriven en plaga: formigues, puces… Vam passar una bona estona inventant possibilitats i maldats d’estar per casa i vam riure amb les nostres idees maquiavèl·liques. Al matí em vaig arribar al supermercat de la cantonada a buscar algunes capses de cartó. Els mobles i electrodomèstics ja havien estat retirats el dia abans per una empresa de mudances. Uns senyors amb una granota blau marí i un logotip blanc a la solapa simulant un gos llebrer veloç, imatge de “Transports El Llebrer” es van estar movent per les habitacions i estances de la nostra llar com formigues orquestrades amb la finalitat de buidar els espais dels objectes més pesats. Quedaven les petites coses, les que es trenquen amb facilitat, i també les que et poden fer esclafir a plorar amb facilitat, si et poses a revisar-les, a ordenar-les o a ficar-les en caixes, perquè és impossible empaquetar petits objectes, caixetes, records, fotos i papers sense parar a veure’ls d’un en un, rememorant el que comporten, revivint els moments on duen i invertint, per tant, una quantitat de temps que no estava previst, que passa amb una cadència especial, un repòs suspensiu que dura i dura i alhora passa volant…
I amb tot això, resulta que el dia previst per a omplir de paranys l’espai que un dia va ser la nostra llar, en el qual vam créixer, en el qual vam viure tants moments feliços, i no tan feliços, vivències úniques de tota mena, el nostre espai del dia a dia de tants anys, se’ns va acabar fulminant el temps en empaquetar records i petites coses, en fer anar i tornar la memòria entre els records i la imminència dels canvis. Era l’hora d’anar-se’n i no havíem aconseguit donar forma a la nostra maldat imaginativa, així que finalment vam optar per deixar un poema pintat a la paret de l’estança principal, amb lletres grans i pintura verda, d’una resta d’un pot que havíem usat per a pintar una disfressa de Carnestoltes, de l’últim febrer que vam passar a la nostra llar de les últimes dues dècades.
Deia així:
Propietària pessetera…
