El Racó del Veïnat
Marta Royo
Avui fa una setmana i un dia que vaig conèixer la Tetiana (Tània pels amics) i l’Olexandra (Òlex pels amics, tot i que jo li dic Mami). Dues dones ucraïneses refugiades a Catalunya. Una, l’Òlex, de 70 anys, i l’altra, la Tània, de 45.
Fa quinze dies tres amics de Sarrià -l’Ona, el Jordi i l’Àlex-, van anar, carretera i manta, fins a la frontera entre Ucraïna i Polònia a portar aliments i material de suport, a més d’intentar recollir alguna persona i refugiar-la a territori català. Van baixar quatre dones. Van arribar dissabte passat, després d’una setmana d’aventures i desventures. Dues van marxar cap a Madrid, on una té una germana, i les altres dues es van quedar a Sarrià, acollides uns quants dies a casa d’un dels amics, fins que dimecres van trobar allotjament de continuïtat a Sabadell, via la Creu Roja.
Els dies que van parar per Sarrià vaig tenir el goig de poder estar amb elles, acompanyant-les i ajudant-les en tot el que vaig poder, però, sobretot, gaudint-les. Tant jo com la meva família. I dic gaudir, sí, perquè la vida em va fer un regal. Me’l va fer a mi, tot i que pugui semblar el contrari. Quan et trobes amb persones que estan patint tant (no cal que doni detalls del que han passat i estan passant, oi?), persones que ho han perdut tot, que tenen la família dispersada pel continent, sense posseir res material, penses en la gran injustícia que hi ha en l’espècie humana. Però després d’estar una estona amb elles, de seguida t’adones que tenen quelcom molt gran per donar, quelcom que no és material, quelcom que traspassa fronteres. Et donen allò que tenen. Millor dit: et regalen allò que els queda i que no s’esvaeix mai, allò que mai ningú no ens podrà prendre: L’AMOR. Amor cada segon que ets amb elles. Amor sincer, franc. Amor en essència. I quan sents aquesta bafarada d’amor, el món se’t capgira, el cor se t’eixampla i l’estómac se’t fa petit.
I com es rep l’amor d’una persona de setanta anys que només parla Ucraïnès? Fàcil. Molt fàcil. Molt més del que sembla. Amb una mirada, una abraçada, un somriure, amb rialles, amb una llàgrima, amb les mans unides, amb la complicitat d’uns ulls nets de culpa.
Perquè l’amor és la força universal, l’essència de la vida. Ofereix una sensació d’expansió que embolcalla i dona poder. És el sentiment que provoca els millors moments de la vida. Et dona pau, serenor, llibertat, ganes de viure i de continuar lluitant per un món millor i una societat més justa.
Perquè quan ens ho prenen tot i encara ens queda AMOR per repartir, vol dir que vivim en essència. Vol dir que no està tot perdut. Vol dir que tornem a confiar en l’espècie humana i en el seu origen. En el ser en plenitud, sense egos, sense creences, sense etiquetes. Si tu ets amor, tots podem ser amor.
Va per vosaltres, Tània i Òlex, pel vostre coratge. Desitgem que tingueu una bona estada a Catalunya i que podeu rebre de nosaltres, com a mínim, tot el que vosaltres ens heu donat a través del vostre amor.
I gràcies, Ona, Jordi i Àlex, per deixar-me participar de l’experiència.
Seguim!
