Opinió
Max Cahner
Fa pocs dies que s’ha aprovat el Pacte Europeu sobre Migracions i Asil, acord que la major part de forces polítiques ha qualificat d'”històric”. Es tracta d’un seguit de reglaments que regulen diverses situacions que van des de l’arribada del migrant fins a la seva acollida o sobre qüestions com ara l’acceptació o el rebuig de les sol·licituds d’asil. Bàsicament, es proposa actuar respecte al fenomen migratori a través del reforç de les fronteres exteriors de la Unió Europea i del control a les persones migrants amb l’objectiu de reduir les ‘entrades irregulars’ al territori de la UE. Alhora, també s’endureixen de les condicions per a l’acollida tot plantejant un sistema de solidaritat de caràcter voluntari entre els diversos estats membres pel que fa al ‘repartiment de migrants’. Que aquest sigui el llegat de la presidència espanyola al Consell de la Unió Europea, mostra fins a quin punt ens trobem en una deriva conservadora i reaccionària allunyada de qualsevol noció de convivència i progrés.
Zygmunt Bauman va escriure un llibre titulat Desconeguts a la porta de casa on reflexiona sobre la nostra obsessió amb les fronteres, la relació amb l’alteritat i les pors i incerteses que emergeixen en la globalitat en la qual vivim, tot recordant que tot i ser un món culturalment plural i divers, no deixem de ser una sola humanitat.
Globalització, pobresa i exclusió, sol ser una seqüència lògica que no desafina quan pensem en el món d’avui. Aquesta trilogia sol trobar el seu punt àlgid quan s’entrecreua amb la frontera. No deixa de ser paradoxal que cada vegada les fronteres siguin més fluides i menys eficaces, alhora que certes idees no cessen de reivindicar-les.
“Bauman ens recorda que tot i ser un món culturalment plural i divers, no deixem de ser una sola humanitat”
Cerquem en la idea de frontera un ideal de protecció enfront de les incerteses del que és desconegut. Es tracta d’una protecció desesperada i ineficaç, ja que no és possible fer front als riscos i amenaces globals d’àmbits locals. Quan parlem de circulació de persones i capitals a escala planetària, no som capaços de concebre ni conèixer la magnitud amb la qual es produeixen, i per això sovint optem per refugiar-nos en allò que ens genera confort espiritual, com és l’existència d’una línia que suposadament ens protegeix d’allò que sospitem que ocorre en algun indret llunyà que mai acabem d’identificar.
Les ciutats i els seus barris sempre han estat indrets de convivència entre desconeguts. Es tracta dels llocs on s’ajunten persones que són estranyes les unes per les altres, convivint de manera permanent. És allò que defineix una gran metròpoli com és Barcelona. Pensem en cada trajecte de casa a la feina, de la feina al transport públic, en una gran superfície, en un concert. Ens creuem amb centenars de persones que ens són estranyes. No deixa de ser paradoxal que els humans cerquem aquesta barreja d’estranys que es produeix en les ciutats amb la mateixa intensitat amb què reivindiquem les fronteres per tal que no entrin desconeguts. La solidaritat entre desconeguts és el plaer i el temor que es troba més present a les nostres ments. Per això, és preocupant deixar l’arbitri de la solidaritat i la gestió d’aquesta alteritat a pensaments que ens porten a recloure’ns en un confort d’un món plegat de fronteres que no funcionen.
Max Cahner és politòleg i ha treballat de cooperant, consultor i és exconseller de BComú a Sarrià-Sant Gervasi
