gent gran, arts i lletres
Roser Díaz
Després d’una animada lectura de poemes amb textos de Martí Pol, Lorca, Mario Benedetti, Papasseit i els més grans poetes de la nostra literatura, va començar l’entrega dels premis de Sant Jordi d’enguany. El format era un micro relat, el tema “Diàlegs entre la Rosa i el Llibre”. El segon premi per “La Rosa Vermella” de Yolanda Roca; una obra dolça, arrodonida, on els personatges esdevenen còmplices d’un diàleg intimista. El primer premi per Josefina Maymó i Puig amb “ Màgica Diada”, un excel·lent llenguatge amb una potent imaginació que ens transporta més enllà del temps. Amb gran nivell de coneixement dels nostres poetes, seguint les seves cites, com si d’esglaons d’una escala es tractés, ens transporta a un món entranyable, màgic, ple de llibres, roses, records, que es mouen com en un somni pel Turó Parc.
Màgica diada
Josefina Maymó i Puig
Fotografies de Roser Diaz
Acabava d’heretar la biblioteca de l’avi. Un home culte i elegant que sempre lluïa una Waterman i un mocador vermell traient el nas per la butxaca de l’americana. Agraïda, amb la mirada acaronà les fileres de llibres que habitaven les prestatgeries. En trià un. Li cridà l’atenció la coberta de pergamí i que es tractés de la primera edició d’un tiratge de només cent exemplars, datada el 1923. Passà els dits per les lletres vermelles del títol, El poema de La Rosa als llavis. L’ensumà. Li agradava l’olor de llibre vell, de resclosit. Un frontispici d’un angelet amb una sageta i els tres versos que encapçalaven el poemari, “Botons de foc al cor / la fiblada d’amor― / però els déus s’hi tatuaven”, eren presagi de ferida oberta, de sang que raja, de vida plena. La dedicatòria de l’avi a l’àvia, “A la meva blanca Rosa”, resplendia amb fermesa. El llibre cedí obrint-se per la pàgina 18. Quedà esbalaïda. Una rosa blanca de pètals fresquíssims aparegué al seu interior. Humida. Li semblà sentir un xiuxiueig, com si rosa i llibre entaulessin íntim diàleg. Parà l’oïda: “Perquè has vingut ara torno a estimar: / diré el teu nom i el cantarà l’alosa”, li deia ell a ella. Abraçà ben fort el llibre i baixà corrents al Turó Parc. Entre magnòlies, til·lers i alzines el tornà a obrir. La passió ja cavalcava entre les pàgines i baix-baixet el llibre murmurava a la rosa: “Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrà”. Va mirar de reüll a banda i banda, esporuguida, mentre la rosa, gens temorosa, responia en jaculatòria: “el bes donant sempre cremant / ―i un altre pètal esperant”. I fou aleshores que la rosa blanca del llibre sagnà. El llac del parc resplendí en una catifa de nenúfars rosats i blancs que brillaven com estels. Sentí com aquell àngel extraordinari que en una ocasió se li assegué de costat a Goytisolo en un banc del Turó Parc, ella el tenia també a tocar. Les seves plomes no eren verdes però, com a ell, va bufar-li el front. I amb el buf s’adonà que allà on fins fa poc hi havia hagut un garrofer centenari ara hi creixia un roser blanc. S’hi acostà. La terra havia estat recentment trepitjada i algú n’havia pres una rosa. Als peus del tronc, una estilogràfica i un mocador vermell. Premé fort el llibre contra el seu pit. Se sentia afortunada. Caminà molt a poc a poquet cap a la sortida per retenir tot el que acabava de viure. Saludà la flama d’Apel·les Fenosa, flautins i violins anunciaven un gran dia. Una màgica diada de Sant Jordi: la rosa i el llibre sempre en etern diàleg, en volguda companyia.
