El Racó del Veïnat
Arran Cassoles
Qui és de Sant Gervasi? Qui se sent de Sant Gervasi? Aquesta pregunta, que a priori podria semblar molt senzilla de resoldre, sembla que desestabilitza una mica l’ordre de les coses a la nostra ciutat. Barcelona és una ciutat que viu aferrissadament la lluita de classes. Totes les revoltes que l’han forjada al llarg de la història fan que el nom Rosa de Foc hagi arribat fins als nostres dies. Tot i que actualment no estiguem en un estat de conflicte tan elevat com el darrer segle, la lluita de classes continua i es fa palesa en un fet incontestable: ens fan fora de casa. Si no pots assumir els estàndards de vida de la Marca Barcelona, sobres. La ciutat viu en una tensió constant entre la turistificació, la gentrificació i elitització generalitzades i les classes populars, que es resisteixen a marxar, ja sigui lluitant pel dret a l’habitatge a través dels sindicats o lluitant contra fets concrets que converteixen la nostra ciutat en un parc temàtic, com la Copa Amèrica de vela, The District o el Mobile World Congress.
La tensió entre aquestes dues tendències es resumeix en dues opcions: qui vol la ciutat per viure-hi i qui la vol per especular. Una de les formes en què es manifesta aquesta tensió es troba en com entenem els barris. Amb els anys, han anat configurant una identitat pròpia, que sovint supera o redueix la identitat de ciutat. Veiem els exemples de Gràcia, Sants, Sant Andreu o Sarrià, per exemple. Aquest fenomen l’entenem com una manera de reconèixer les comunitats que generen els barris i són part necessària per a l’existència de la cultura popular: castellers, calçotades, festes majors. Totes aquestes expressions d’autogestió i comunitat viuen en el moment en què es dona aquest reconeixement.
Tanmateix, el capitalisme, en la seva tendència mercantilitzadora, intenta convertir la cultura popular en esdeveniments turístics, desarrelats de la realitat que viuen els barris, perquè puguin servir de reclam i se’n beneficiïn els mateixos de sempre. Ho podem veure en la massificació de les festes de Gràcia, per exemple, que any rere any veuen més inhabitables les seves places. Quan converteixes la cultura popular en una atracció turística més, et carregues l’element cohesionador, deixa de ser comunitari. I quan la comunitat deixa de trobar-se, deixa de reconèixer-se, els barris moren. La Marca Barcelona vol uns barris somorts, amb l’espai públic privatitzat per a la restauració, però que mantinguin elements folklòrics divertits per al turisme. I poca cosa més. Tothom a casa, sense molestar gaire, i si vols fer vida social, tens cerveses a 3 euros al bar de la cantonada. És el model de ciutat que ens vol aïllades, preocupades per la feina i per la casa. Fora teixit comunitari, fora cultura popular. Res que no doni beneficis.
“Allà on abans hi havia fàbriques, masies, ateneus i habitatges obrers, avui s’hi aixequen blocs de pisos de luxe, discoteques nocturnes i autopistes per a l’ús del transport privat”
Tornem, però, a la pregunta inicial. Qui se sent de Sant Gervasi? Si hem establert que la identitat va lligada al reconeixement de la comunitat, podem pensar que qui fa vida comunitària se sent de Sant Gervasi. El problema és que aquest barri no està fet per a això. La Marca Barcelona té una idea molt clara de com ha de funcionar la ciutat i el nostre barri ha de ser el cau de les elits, prou allunyat del centre massificat, però encara dins de la ciutat, sense espai per a la vida comunitària, però reservada al consum i oci elitista. I no, aquest fet no és casual. Allà on abans hi havia fàbriques, masies, ateneus i habitatges obrers, avui s’hi aixequen blocs de pisos de luxe, discoteques nocturnes i autopistes per a l’ús del transport privat. Poc a poc, han anat creant un model de barri que promou la individualització. Només hi caps si t’ho pots pagar. Concretament, si pots pagar els 1.668 euros al mes (de mitjana) de lloguer.
Davant de tot això, és difícil sentir-se de Sant Gervasi. Però aquest barri és més que tot això. Entre el soroll del feixisme i l’elitització, s’hi entreveu un barri diferent, que no entra en les etiquetes de la versió oficial. Nosaltres li diem Cassoles. Cassoles és un misteri. És el nom de la vila que hi havia abans i que encara traspua pels racons del barri, en detalls com l’escut de la font de plaça Molina, el carrer Sant Gervasi de Cassoles, que connecta les places Bonanova i Frederic Soler, o la recentment recuperada Riera de Cassoles. Es diu que el nom ve de les cases soles que la conformaven, de les cassoles d’aigua que formava la riera quan baixava, o del nom de l’antic senyor feudal propietari de les terres. En qualsevol cas, independentment del seu origen, és el pal de paller de la història del barri, amb segles d’antiguitat.
“Cassoles és visibilitzar que ens fan fora de casa, que el feixisme agredeix impunement, que les famílies migrades del barri són assetjades i que es criminalitza la classe treballadora organitzada”
Avui en dia, dir Cassoles és un posicionament. És recuperar la història i contradir la versió oficial, que restringeix el nostre barri en un búnquer per a la burgesia. És visibilitzar les contradiccions de classe que perviuen al barri “on mai no passa res”. És visibilitzar que ens fan fora de casa, que el feixisme agredeix impunement, que les famílies migrades del barri són assetjades dia rere dia, que es persegueix i criminalitza la classe treballadora organitzada al Sindicat d’Habitatge…
I enmig de tot això, al jovent se’ns tracta amb el paternalisme de sempre. De nosaltres s’espera que mantinguem la societat que han creat per a nosaltres, intentant assimilar-nos dins del seu estil de vida. Malgrat tot, el jovent ens volem associar, volem tenir espais, volem fer vida comunitària, volem desenvolupar-nos, polititzar-nos… Lluitar pel futur que sentim que se’ns escapa! Perquè, per molt que treballem, no podem emancipar-nos. Per molt que fem el que se suposa que hem de fer, hi ha una emergència climàtica omnipresent que tenim a tocar i que no ens deixa veure mai més enllà de l’estiu. Així que toca fer el que se suposa que no hem de fer.
“Cassoles és reivindicar la història de la vila que ens precedeix per guanyar el futur que ens mereixem”
I això és Cassoles: l’antítesi del que ens proposa el seu Sant Gervasi, on no hi cabem. Cassoles és el jovent que ocupa l’espai que li pertoca, la classe treballadora que lluita per seguir vivint a casa seva i atura desnonaments, els caus i esplais que en el lleure construint vincles de vida comunitària, la festa major alternativa i la calçotada, les dones organitzades en el feminisme, el record de Rosario Endrinal, els casals populars Manuel de Pedrolo i la Tecla, el Kubo i la Ruïna, contra el feixisme i la SAREB. Tot el que se suposa que no hem de fer. Tot el que la Marca Barcelona no vol per a nosaltres. És reivindicar la història de la vila que ens precedeix per guanyar el futur que ens mereixem. Cassoles és molestar qui cal molestar. I organitzar-se perquè es faci realitat.
És per això que des que vam néixer com a assemblea, fa més de 10 anys, ens vam proposar portar aquest nom. Com la resta del Moviment Popular, molt més antic que nosaltres. I avui, ho reivindiquem, i animem qui estigui fart del barri que ens han imposat perquè se sumi a nosaltres per construir-ne un de nou. Així que si ets dels nostres, reivindica’t. Digues Cassoles!
