Sang a Sant Gervas (13)
Jordi Quer
Què volia dir el comissari Porxas amb el fet que hi havia hagut un assassinat amb el mateix “modus operandi”? El carrer Sant Elies es trobava a unes poques cantonades. Vaig baixar per Santaló tan ràpidament com vaig poder. Era evident que s’obria un ventall de possibilitats que anava més enllà de les sospites que m’havia generat l’actitud de la novícia. Vaig agafar Sant Elies. La sorpresa fou que, tot just al costat d’una església, els Mossos d’Esquadra havien acordonat un pàrquing que duia el nom del carrer. Porxas havia sigut tan parc de paraules que s’havia deixat aquest petit detall. El fet macabre s’havia produït allà dins? Què coi tenia a veure amb l’assassinat de la noia dels ulls blaus? Vaig intentar guaitar-hi, però diversos Mossos s’havien atrinxerat fèrriament a l’entrada. Vaig demanar-los pel comissari Porxas, dient-los que m’era urgent contactar-hi. Si bé el rictus dels agents no s’immutà, al cap de poc un d’ells emeté unes paraules pel walkie.
Passaren els minuts sense que ningú sortís del pàrquing. La curiositat per saber què havia ocorregut em desesperava. Havia de distreure’m d’alguna manera. Vaig seure a les escalinates de l’església i vaig treure les proves de correcció. Era impossible concentrar-se, tanmateix, sabent que hi havia un cadàver fresc soterrat a uns metres.
Alguna cosa em deia que el fet “pàrquing” era una pista cabdal. Es tractava d’una intuïció a les palpentes. No sabia res del crim, però tot plegat em produïa un pessigolleig com si hagués de descobrir una cosa reveladora. Vaig recordar Jordi Palimpsest, l’estrafolari poeta amb qui havia coincidit la nit que seguia els passos de l’home de les rastes. Ja està, ho tenia. El seu incert poemari, intitulat Fetor de pàrquing, explicava la història d’un assassinat en un aparcament de Sant Gervasi. La meva ment anava veloç: fou precisament l’aparició de Palimpsest el que provocà que em despistés i deixés escapar l’home de les rastes mentre parlava amb l’Ona Puigdellívol. La idea de conxorxa cresqué exponencialment en mi quan, en un bar que hi havia davant del Pàrquing Sant Elies, vaig veure el poeta en persona, allà palplantat. Vaig córrer cap a ell.
—Què hi fas tu aquí?
—Els meus pares viuen a l’edifici –digué Jordi Palimpsest amb tota la tranquil·litat del món–. La meva mare avui ni ha pogut treure el cotxe.
—Coneixes el pàrquing?
Palimpsest somrigué, com si encara albergués l’esperança que volgués editar els seus poemes sobre el tema.
—És clar.
—Té alguna peculiaritat?
El poeta es posà a parlar amb veu baixa:
—És un lloc misteriós. A les nits s’hi senten veus.
—I què diuen?
—Són gent que està atrapada i demana ajuda –xiuxiuejà–. És esgarrifós.
—En tens proves?
—El meu poemari ho explica tot.
El paio m’estava vacil·lant? Aleshores, un mosso d’Esquadra em tustà l’espatlla i em demanà que l’acompanyés. Em dugué fins a l’església adjacent al pàrquing. Unes paraules llatines rebien el feligrès al capdemunt de les escalinates: UBI CARITAS EST VERA, DEUS IBI EST. L’agent em convidà a passar a l’interior mentre ell es quedava a la porta. El temple estava dedicat a Santa Agnès. La nau central es trobava en la penombra. Unes mans s’abraonaren bruscament sobre mi.
—Però què cony estàs fent furgant per aquí? –digué enfurismat el comissari Porxas empentant-me contra una paret que quedava fora de la mirada exterior.
—Si em truques, vinc. Així de fàcil.
—Sasplugues, sempre seràs un aficionat. Vejam si entens les normes: jo sóc qui es posarà en contacte amb tu, no a l’inrevés.
El comissari estava visiblement nerviós, movent-se d’un costat a un altre.
—No saps l’embolic on ens hem ficat –exclamà–. Allò és per començar a córrer.
—Però què heu trobat?
—Ni més ni menys que un contenidor d’escombraries, d’aquests de l’Ajuntament, ben entaforat al quart pis inferior, el més subterrani. El porter s’ha quedat astorat de com dimonis l’havien baixat fins allí, perquè el pàrquing està ple de giragonses i rampes. Quan ha aixecat la tapa, s’ha trobat el pastís. El cadàver d’un home d’uns quaranta anys, completament nu i de genollons. Els ulls de bat i bat i unes marques vermelles a les extremitats. Per acabar-ho d’adobar: una pintura penjada al coll. Et sona, oi?
—Igual que l’Ona Puigdellívol.
—La mare que els va parir! -cridà Porxas.
Una espelma que il·luminava tenebrosament els peus clavetejats d’un sant Crist s’apagà. Una ombra passà rabent pel fons d’una capella.
—Aquí hi ha algú…
—Estàs flipant –digué el comissari.
—Heu identificat el cos?
—Malauradament, no ha estat gaire difícil. Es tracta d’una persona arxiconeguda a la ciutat.
—Lionel Messi?
Porxas feu un somriure forçat.
—Coneixes Guillem Martinelli, el tinent d’alcalde de Podem?
—Sí, i tant.
—Doncs és el paio que està dins el container.
—Òstia, això s’anima!
—Això s’anima? Mira que et clavo un ventallot! –proferí Porxas fora de polleguera.
—Una regidora cupaire, un tinent d’alcalde podemita… Hi està posada l’extrema dreta?
—És una línia d’investigació, però hi ha el maleït quadre. No l’hem desxifrat encara.
Porxas m’apropà el seu mòbil. Havia fet una fotografia de la pintura que penjava del mort. La composició estava feta amb tons foscos, ocres i vermells. Hi apareixien dos éssers amb unes extremitats esprimatxades i allargassades. Destacaven per uns genitals enormes i deformes. En l’un, es tractava d’una vagina. En l’altre, d’una titola. El que representava una dona assenyalava un objecte marró misteriós.
—Aposto per un sonat que li ha agafat per anar d’assassí en sèrie –assenyalà Porxas–. Ho he dit molts cops: el boom de la novel·la negra no pot acabar bé. La gent està avorrida. Sempre n’hi ha algun que l’hi puja al cap i passa a l’acció per sortir als llibres d’història… Alguna novetat en les teves indagacions?
Vaig relatar-li l’encontre amb la novícia del convent de Vallmajor, l’expulsió precipitada del convent i les sospites que tot plegat m’havia ocasionat.
—On vas, amb això? –rondinà en acabar la meva explicació– Necessito un tio que pensi, no un Colombo de tercera divisió. És més: algú que pugui entendre la ment malaltissa que hi ha dintre d’un boig que mata la penya i els penja pintures estúpides al coll.
—La científica ha trobat cap pista al cadàver d’Ona Puigdellívol?
—Res de res, ni un empremta, no tenim per on tirar.
El Mosso que vigilava la porta entrà i intercanvià uns mots amb Porxas.
—He de marxar –afirmà el comissari seguidament–. L’alcaldessa està al caure. Ja saps, els polítics, com els odio.
»Espavila, Sasplugues! –exclamà abans de desaparèixer.λ
(continuarà)
Podeu trobar les entregues anteriors al següent enllaç: https://diarieljardi.cat/sang-a-sant-gervasi/
Il·lustració destacada: Gràcia Farràs Ribas
