Cuina i nutrició
Fra Valentí Serra de Manresa
La ceba (llat., Allium cepa; cast., cebolla) és una de les hortalisses més sanitoses i de més antiga tradició a Occident. Juntament amb l’all, vingué de l’Àsia Central i ja fou conreada pels hortolans egipcis, grecs i romans. La ceba, des de molt antic, és un ingredient essencial de nombroses receptes de cuina i, alhora, gaudeix de notables virtuts terapèutiques. Aquesta hortalissa, de gust picant, té un lloc eminent en la medicina popular, car s’ha mostrat eficaç per a combatre els estats gripals i la bronquitis. També s’usa com a remei hipotensor, com a antidiabètic i, també, contra la gota i les afeccions gripals. Actualment, s’investiga la capacitat estimuladora del suc de ceba en l’activitat digestiva del budell.
A propòsit de la ingesta habitual de ceba, estudis recents han posat en relleu que ajuda a reduir els nivells de colesterol i, àdhuc, elimina també la urea. L’any 1555, el famós metge imperial i pontifici D. Andrés de Laguna (†1560), escriví sobre els pros i contres de les cebes ja que “todas son corrosivas y engendran ventosidades, dan ganas de comer, adelgazan los gruesos humores, inducen sed y mundifican y ablandan el vientre. Mondadas y bañadas con aceite y puestas en forma de cala, son útiles para abrir el camino a cualquier género de evacuación, y especialmente a aquella que se suele hacer por las almorranas. Su zumo aplicado con miel sirve contra la flaqueza de la vista” (Acerca de la materia medicinal, II, 140). En aquest mateix sentit, l’any 1751 fra Jacint de Sarrià escriví sobre aquestes virtuts guaridores de la ceba que: “Lo such aplicat ab mel és bo contra la flaquesa de la vista, y la aigua que ix de ellas fa tornar los cabells en aquells que los caygueran per causa de la tiña, prô menjadas ab abundància engendren [h]umors dolents y donan mal de cap” (BHC, De algunas herbas, f. 146).
En la tradició hortícola dels caputxins, i a propòsit del conreu de la ceba, els frares escriviren que les cebes no s’han de plantar massa fondes, i que necessiten una terra ben adobada: “La ceba desitja terra ben femada y grassa, y si se sembran ab fems de gallina, millor” (BHC. Lo jardiner hortolá, V-1). A l’article vinent us vull parlar, si a Déu plau, sobre les nombroses propietats del pèsol.
