Arquitectura
Jaume de Oleza
L’any 2001 es va descobrir un gran dipòsit d’aigua soterrat datat a principis del segle XX. Està situat entre els carrers Càncer i Bellesguard, té aproximadament una superfície de 600 m² i una capacitat per albergar més de 3.100 m³ d’aigua, que provenia d’una mina. Consta d’una gran sala hipòstila amb 30 pilars que sostenen uns arcs de mig punt situats longitudinalment, que permeten suportar les voltes de canó alineades amb els arcs. Tota l’estructura, parets, pilastres, arcs i voltes estan executades amb totxo ceràmic, típic de l’antiga tradició catalana. Un espai magnífic format per 7 naus sostingudes per pilars de 45 cm d’amplada cadascun. Encara avui dia es poden observar algunes marques produïdes per la calç i l’aigua de quan estava en funcionament.
Es coneix com el Dipòsit d’aigua del Rei Martí, perquè el Rei Martí I d’Aragó (1356-1410) va escollir el castell de Bellesguard com a residència d’estiu, i el dipòsit li permetia emmagatzemar aigua per al seu ús. En morir el rei, l’edifici va entrar en decadència, i cap al 1422 va deixar de ser propietat de la corona d’Aragó. Entre 1900 i 1909, Gaudí va construir l’actual torre de Bellesguard sobre les ruïnes de l’antic castell, conservant algunes de les seves peces. Posteriorment el dipòsit va passar a proveir d’aigua la zona de la Bonanova.
L’any 2014-15, el dipòsit va ser restaurat per l’equip d’arquitectura Archikubik, respectant l’estructura original i establint-hi un nou ús com a espai social per a la comunitat. Segons els autors: “es tracta d’un exercici de reciclatge urbà que transforma un dipòsit de retenció d’aigua en un equipament cultural”.
La reforma i rehabilitació d’aquest espai tan espectacular proporcionen una atmosfera entre sagrada i misteriosa. Un bosc de columnes sense detalls ornamentals, on la perspectiva determina el ritme de l’espai. Pilastres, arcs i voltes s’uneixen per formar un paisatge continu de llums i ombres, que fins fa pocs anys estava ocult a la ciutadania. Els arcs de mig punt, originaris de l’antiga Mesopotàmia, van ser molt emprats des dels romans i posteriorment en el renaixement, i van ser molt utilitzats durant molts anys a la península. De la mateixa manera, la volta de canó havia estat molt usada per algunes civilitzacions antigues, com les de l’Antic Egipte i Mesopotàmia. A Catalunya en tenim molts exemples en les antigues esglésies romàniques, però van caure en desús en l’estil gòtic.
Guarda una certa semblança, salvant les distàncies, principalment per seva mida, amb el dipòsit cisterna de Yerebatan, una estructura que va manar construir l’emperador Justinià al segle VI a Istanbul, 16 vegades més gran que la del Rei Martí, amb més de 330 columnes treballades amb capitells d’estils jònic i corinti. Aquesta és la cisterna de major mida de les 60 existents a la ciutat turca.
