Veïns del Sarrià Desaparegut
Carles Romaní
La trajectòria pública de l’advocat sarrianenc Pere Huguet Campañà (Sarrià, 1849/1850 – Barcelona, 1929) va desenvolupar-se en dos eixos fonamentals: l’escriptura i la vida política. De la importància que ell mateix concedia a la seva vocació literària n’és una mostra que en el padró municipal de l’any 1915 fes constar l’ocupació d’escriptor. Una altra cosa és que pogués viure de la venda de les seves obres més que no de l’exercici de l’advocacia. La publicació d’El abogado popular, l’any 1890, text divulgatiu en set volums sobre qüestions legals que afectaven la vida diària dels ciutadans, va convertir-se, si es pot dir així, en el seu principal èxit.
Aquest text va ser celebrat amb sornegueria pel periodista del diari satíric Tramontana: «Lo matrimoni, la propietat, la herencia ab tota sas manifestacions y relacions socials se troban en aquest llibre perfectament detallades arrivant als límits que té la mateixa lley, en un istil perfectament comprensible á totes las inteligencias. Ab aquest á la má, qualsevol que no tinga ‘l cap de suro pot guiarse en tota mena d’assumptos que ‘s relacionan ab les lleys tan be com si fos doctorat en jurisprudencia, y de tal manera ‘ns ha impressionat sa lectura, que creyém que ‘l títol que li correspondria seria lo d’El Abogado de si mismo. Considerin ara ‘l llegidors si no es poch útil y bo poder arreglarse a si mateix y enjegar á dida a la caterva de vividors que merodejan en lo terreno legal.»
És la poesia la branca de la creació literària que va proporcionar-li les més íntimes satisfaccions, a més d’alguns reconeixements en forma de premi en concursos literaris. Per al poema Numancia va ser distingit en el certamen organitzat per la Asociación Literaria de Gerona, i l’any 1882 va ser guardonat per la Sociedad lírico dramàtica Julián Romea, en un acte celebrat al Liceu. Huguet va publicar poemes indistintament en castellà (A María) i en català, com Verdaguer o La carrera del amor −«petit poema en cinch sonets d’esmerada versificació y delicadesa en la expressió del sentiment»−, un dels premis del «certàmen literari festiu y humorístich L’aranya», celebrat l’any 1880. De l’any 1875 són els romanços Los héroes del Bruch i El mártir del Gólgota. En conjunt, una obra literària d’èxit ben efímer, avui absolutament oblidada, que ens remet a un ideari conservador, de caràcter historicista i religiós.
En temps d’eclosió dels partits regionalistes, Huguet va manifestar clarament la seva posició política −una Catalunya que només té sentit en una Espanya plural construïda a partir de la història compartida amb les diverses regions que la configuren− en el pròleg d’un assaig d’un autor coetani: «Per germans en una mateixa sang, per hereus de unas mateixas glorias, tenim, aixis á ‘ls nascuts en las riberes de ‘l Tajo, com ‘ls que behuen las aigas del Nervion, aixis ‘ls que respiran ‘ls flaires dolsíssims de las hortes andalussas, com ‘ls que vihuen entre las boires gebradas de Galicia. Tions encesos en las fogueras de Numancia, de Saragossa y de Girona, escalfan la llar de la nacionalitat espanyola. Si las cordes d’una lira tinguessin totas un mateix tó, cuant enfadós no seria sentirlas sonar! Deixis á Catalunya, deixis á Viscaya, deixis á Galicia, deixis á totes las Provincias conrear sa parla, guardar sos usatjes, remembrar sas tradicions, conservar íntegres sas aptituds, y la patria n’haurà goig y fruits abundantíssims, aprofitanse del geni industrial de la una, de la bravesa de l’altre, de la soferta constancia de la tercera.»
Pere Huguet va ocupar l’alcaldia de Sarrià del gener de 1894 a juliol de 1895, entre dos mandats de Ramon Miralles. A principis de la dècada de 1890 havia estat jutge municipal de Sarrià, i el 1902 era síndic de l’Ajuntament. Difícilment podria igualar l’obra i prestigi de Miralles, de qui ja havia estat regidor, però des de l’Associació Sarrià −entitat que va fundar i presidir− es va mostrar bel·ligerant amb el procés d’annexió de la vila. El novembre de 1921, davant l’evidència que el procés era inevitable, va promoure una negociació amb el govern central que comportava l’aturada de les accions dels ministeris de la Governació i Hisenda i formar una comissió per estudiar una carta municipal, de la qual en va ser redactor, i anar a Madrid a presentar-la als esmentats ministeris.
Però el procés d’annexió no va aturar-se: l’1 d’abril de 1922 es va constituir el nou Ajuntament de Barcelona, sorgit de les eleccions municipals del febrer, i, a mitja tarda, es va dur a terme la presa de possessió de Sarrià. El traspàs de competències de l’antic municipi al de Barcelona es va fer al despatx de l’alcaldia, on, un cop signada l’acta, van entrar Pere Huguet i altres membres de la junta de l’Associació Sarrià per manifestar el seu desacord. Amb veu forta i enèrgica, Huguet va llegir aquest text: «No per desafecte a la Ciutat de Barcelona sinó per vivíssim amor a l’autonomia municipal de Sarrià, que deu ser sagrada per a tots aquells que de debò aimen la Pàtria, en nom de l’Associació Sarrià, aquí representada per les Juntes de Govern i Consultiva, i en nom del poble quins sentiments en aquest acte interpreto, faig constar, invocant fonamentals principis de justícia, la més enèrgica protesta contra l’agregació que ara es porta a efecte, despullant a Sarrià dels seus legítims drets, a fi que mai pugui entendre’s que aquest poble s’ha sotmès de bon grat al jou del municipi barceloní, ni, per temps que passi, se’l tingui per abdicat de la seva jurídica personalitat.»
Pere Huguet va viure al número 6 del carrer Catalunya (avui, el 120 del carrer Major), acompanyat de la seva dona, Mercè Albet, els fills menors d’edat, Pere i Paulina, i una germana, Teresa, a més d’un jove de vint-i-un anys, Ricard Díez Campañà −probablement un parent− i una noia de servei, Teresa Sabaté.
El fet que actués de marmessor de la fundació de beneficència de Jaume Piquet evidencia que va gaudir de l’amistat i màxima confiança de l’autor i empresari teatral, i reforça a cent anys vista la seva posició com a un dels personatges més notables de la societat sarrianenca. Aficionat a l’esperant, és més que probable que hagués posat en pràctica els seus coneixements de la llengua amb altres esperantistes de la vila, com el constructor Josep Mumbrú Ferran, veí del número 5 del mateix carrer −l’edifici construït pel mestre d’obres Rafel Guastavino−, i el rendista Enric Adam Tous, veí del carrer de la Pau (avui, Duquessa d’Orleans).
