Història
Roser Díaz Martin
Aquest passat diumenge i com una gentilesa de la Fundació Muñoz Ramonet a fi d’apropar al barri el patrimoni -tant artístic com natural- que amaga el Palau del Marquès d’Alella, es va organitzar una visita guiada en què de manera exhaustiva el guia Francesc Barnes va donar a conèixer el món ocult de l’edifici i els jardins que es varen aixecar l’any 1922 per encàrrec del segon Marquès d’Alella, el Sr. Ferran Fabra i Puig. En aquell moment, quan Sant Gervasi era una zona d’estiueig dels burgesos de l’Eixample, Ferran Fabra i Puig va encarregar-ne a Enric Sagnier i Villavecchia la construcció en un solar de 2.100 m² dividit en dues finques: la casa pròpiament dita, i una segona edificació més petita coneguda com ‘la casa de l’Avenir’ que va ser construïda per la germana del Marqués, la Sra. Araceli Fabra.
La casa o Palau del Marquès d’Alella és un edifici historicista de quatre plantes i dues torrasses, construïda a quatre vents, amb una lògia d’arcs de mig punt represos del món renaixentista, amb columnes jòniques i pilastres elegants que donen un aire d’elevació a l’edifici que es corona amb la torre de reminiscències medievals tancada amb merlets. La façana és de pedra tallada, i els balcons amb reixes de forja senzilla que defugen el modernisme ens transporten a models neoclàssics. La façana principal té com a element central un gran escut blasonat del Marquesat d’Alella. En el seu conjunt ens transporta a l’edat mitjana o al neogòtic tan de moda a la Barcelona dels inicis del segle XX.
En el moment de la construcció els jardins eren tan importants com les mateixes finques, per això Ferran Fabra va contractar els serveis de Le Forestier perquè envoltés les dues edificacions d’un jardí de tipologia mediterrània, només comparable als jardins del parc de Maria Lluïsa a Sevilla. Defugien el desordre dels jardins anglesos i la repetició d’elements dels jardins romàntics, i estaven dissenyats en terrasses decreixents. Estanys, pèrgoles, camins i plantes exòtiques donaven al palau un entorn màgic.
El Jardí entra a l’interior de la casa
Per primera vegada en molt de temps, podem entrar a l’antiga Can Fabra. Poc en queda de la decoració dels anys del Marquès, fins i tot la claraboia de vitralls original del 1922 realitzada al taller de Rigal Granell i Cia, ha canviat l’escut del Marquesat d’Alella per la “M” de Muñoz Ramonet, que va adquirir la propietat l’any 1945. Entrem en una casa-palau de la família burgesa, potser, més poderosa de la Barcelona de la postguerra. La zona de recepció transmet al nouvingut la sensació de poder: dues pintures i diversos retrats barrocs -un d’ells de la Marquesa de Montpesant de la cort de Lluís XIV de França– ens donen la benvinguda. L’edifici amb un vestíbul ampli a la manera de la Domus patricia, distribueix les estances en dues plantes.
La planta baixa, que recull les estances públiques. És on hi ha la Sala Goyesca, una impressionant sala totalment decorada amb frescos de Majas i Chulapos que ens dona la benvinguda entrant a mà dreta. Amb la fusió del populisme historicista de Goya i l’exuberància de Fragonard el color i el moviment ens envolta. També s’hi troba la Sala de Música, on caminem per damunt d’una catifa de plàstic que protegeix el magnífic treball de la fusta del parquet. En aquest cas, el protagonista de la sala és un piano de cua de la marca Erard, d’origen francès de finals del segle XIX, igual que el que es troba al Metropolitan Music de Nova York. El sostre està totalment decorat amb els estucs originals amb motius florals i distribucions en sanefes. I la Sala de Ball, on seguint la tradició Versallesca les parets són miralls, en un angle, una porta falsa per aconseguir l’equilibri visual entre vanos i obertures. Els frontons de les portes -també de vidre per tractar la llum a través de les finestres i els miralls- estan decorats amb encensers de bronze del taller Granini i Companyia i el paviment de marbre de quatre tonalitats entre el blanc, gris, negre i marró dona profunditat a la sala.
Encara a la sala de Ball els mobles, amb còmodes que són rèpliques del segle XVIII francès amb els mateixos materials i les mateixes tècniques, s’emmirallen en les parets. Hi ha objectes originals com un rellotge mecànic del segle XVII, o cadires que ostentaven petites rodetes, tot això dins d’una ampla estança amb finestres al jardí. De fet, tota la casa destil·la un estil Versallesc rememorant la riquesa dels Palaus francesos del segle XVIII. Còmodes a l’estil Lluís XV o làmpades de llàgrimes de cristall de roca provinents de La Real Fábrica de Madrid -la mateixa que abastia a la Casa Reial- ens transporten al luxe infinit de la decoració. A la mateixa planta, per cert, hi ha un menjador per a 30 comensals -encara no visitable- decorat amb frescs de la Ilíada i l’Odisea.
La planta superior, testimoni d’un canvi d’ús. En temps del Marquès d’Alella aquesta era la planta del servei, però en temps de Muñoz Ramonet va passar a ser de família i el servei va baixar al soterrani on hi ha la cuina, la carbonera i les calderes que escalfaven la casa mitjançant un sistema de ventilació de reixes que es distribuïa a la planta baixa i les habitacions. També hi ha un oratori, en aquest cas situat al primer pis.
Els jardins de la casa a partir del 1956-57
Muñoz Ramonet va contractar a Joan Mirabell perquè remodelés els jardins originals de Le Forestier. El mestre paisatgista treballava paral·lelament en els jardins dels dos germans. Els de Julio, al carrer Muntaner, i els d’Alvaro, a la Diagonal. A la casa de Muñoz Ramonet va respectar el tractament en terrasses, però va canviar el projecte original de l’estanc amb forma de “U”, i també va obrir una piscina a la zona de la casa de l’Avenir, propietat de la mare de Julio Muñoz Ramonet inicialment i després seu dels negocis de la família. Aquesta piscina es va reconvertir l’any 2013 en un estany.
Adornen els jardins escultures de Josep Dunyach i Sala, com la Dona Asseguda (1919) al llac de baix o el grup de l’estany alt Confidències a la platja del 1934. A l’entrada de la casa, figures al·legòriques a la primavera i a l’estiu de Josep Cañas i Cañas. Aquestes van arribar a la casa amb el canvi de propietat l’any 1945. Al voltant de l’estany alt, hi ha un conjunt de petites figures, la més coneguda és la Diana caçadora de Vicente Navarro Romero (1928). Actualment, els jardins de la casa Muñoz Ramonet, antiga Can Fabra, són únics a Barcelona amb cirerers del Japó, lliris africans, lisines, envoltades d’ocells que difícilment trobarem en un altre indret.
La Fundació Muñoz Ramonet té dins del programa ‘La Fundació Restaura’ condicionar els elements de la casa a fi que a partir del 2025 sigui visitable. Paral·lelament, dins del programa ‘Fundació Torre l’Avenir’, acollirà a artistes internacionals per ajudar a desenvolupar els seus programes i objectius, mentre que de moment ha aconseguit recuperar els jardins pel barri, un fet que de mica en mica endinsarà en el coneixement patrimonial de l’antiga Can Fabra, que ara tots coneixem com la casa Muñoz Ramonet.
La història d’una casa que va ser cedida a l’Ajuntament
El Marquès d’Alella va ser un enginyer industrial i polític que va arribar a l’alcaldia de Barcelona entre els anys 1922 i 1923. Però la seva fortuna es va capgirar i l’any 1933 es va veure obligat a vendre 500 metres quadrats del seu jardí on es va construir un bloc de pisos al carrer Muntaner. Un any després de la seva mort, el 1945 els germans Álvaro i Julio Muñoz Ramonet van adquirir la propietat. La Fundació que actualment porta el nom de Muñoz Ramonet, es desvincula de les activitats i de la memòria del personatge, utilitzant únicament aquesta denominació a efectes legals per poder gestionar el patrimoni i els requisits de l’herència.
Quan va morir Muñoz Ramonet a Suïssa l’any 1991 perseguit pel jutge Garzón, va deixar l’Ajuntament de Barcelona com a hereu de la casa, amb prop de 2.000 obres d’art a l’interior comprades en el seu dia a baix preu, més per ostentació que per convenciment. Però d’aquest detall el consistori no se’n va assabentar fins que la notícia va sortir publicada en un diari, i en l’interval de temps transcorregut des de la mort de Muñoz Ramonet fins que l’Ajuntament va presentar-se a la casa, les obres d’art -una col·lecció de primeres figures de moltes variades tendències i temporalitats- van desaparèixer. L’Ajuntament de Barcelona ho va poder comprovar in situ en rebre les claus de l’edifici l’any 2013, després de diversos litigis amb els hereus per a poder-hi accedir. Més recentment, el 2020 la Guàrdia Civil va recuperar d’uns magatzems de la família a Madrid prop de 500 obres, però encara en manquen més de la meitat per trobar.
