Explorar El Jardí
M.Josep Tort
La Torre Amat està situada al centre històric de Sarrià, al carrer de la Duquessa d’Orleans. Antigament s’anomenava carrer de la Pau i posteriorment dels Senyors pel fet que hi estiuejaven algunes famílies benestants de Barcelona, que van instal·lar-s’hi definitivament quan va arribar el ferrocarril a Sarrià.
El jardí d’aquesta casa senyorial ha canviat de fisonomia en el decurs del temps a causa de les diferents necessitats generacionals de la nissaga familiar. En els inicis devia tenir un disseny més ornamentat que s’ajustava a un estil més classicista. Tenia un brollador central i un seguit de camins geomètrics que dibuixaven racons entranyables com els que encara perduren en el jardí contigu a la façana posterior de la casa.
La Torre Amat (1878) és un palauet modernista que amaga molts secrets de la Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX. Reviu la història de la burgesia catalana d’aquell període tan intens i convuls en plena revolució industrial. Eren famílies emprenedores que van endegar projectes ambiciosos que situaren Catalunya en el mapa de l’Europa del progrés tecnològic. El marquès de Foronda, director de la companyia de tramvies de Barcelona i comissari de l’Exposició Internacional de 1929, hi va viure molts anys.
Després la va comprar la família Amat, que la llogà durant 10 anys a Ladislao Kubala. Cap als anys 1960, l’àvia Amat, Anna Quintana, va muntar una guarderia que va acollir nens del barri durant 40 anys i, fa poc, els seus nets van remodelar la torre per fer-hi esdeveniments diversos, com ara actes d’empreses, festes privades, aniversaris i casaments. Un llibre recent, El carrer dels senyors, de Carlos Romaní, explica molts detalls de la vida d’aquestes famílies.
Abans d’entrar a la casa senyorial, trobem un parell de parterres enjardinats que alberguen un exemplar impressionant de Cica (Cyca revoluta) i un jove avet. En endinsar-nos a l’edifici, se’ns descobreix un ampli i elegant passadís que culmina en una tribuna semicircular, des d’on s’albira un ampli jardí situat a un pla inferior i, més enllà, el conjunt arquitectònic de can Ponsic.
El jardí
El jardí té una superfície aproximada d’uns 500 metres quadrats i s’hi accedeix per dues escales de ferro forjat que davallen al voltant de la tribuna fins a arribar a una primera terrassa enjardinada. Des d’aquí, una escalinata condueix al jardí gran. Aquest petit jardí, que s’estén a banda i banda de les escales, conserva el glamur i l’essència d’aquells jardins clàssics i romàntics en els quals la vegetació, distribuïda en parterres regulars, es mostra un xic assilvestrada. La presència d’elements decoratius es fa palesa amb les extraordinàries peces ceràmiques de terracota vidriada, que encara es mantenen.
Trobem un longeu exemplar d’Ibiscus, alguns pitòspors arboris amb el brancatge tortuós, velles acàcies, tarongers i llimoners, palmeres, llorers i conjunts de clívies i heures que entapissen els parterres
En aquest petit jardí es dibuixen espais per a la reflexió i la tertúlia i racons ombrejats per sufocar la canícula estiuenca. Les diferents espècies vegetals que hi habiten embelleixen i aromatitzen l’ambient amb els seus perfums i espectaculars floracions. Així doncs, trobem un longeu exemplar d’Ibiscus, alguns pitòspors arboris amb el brancatge tortuós, velles acàcies, tarongers i llimoners, palmeres, llorers i conjunts de clívies i heures que entapissen els parterres.
El jardí gran, pràcticament cobert de grava, s’estén fins a l’avinguda Foix i queda tancat per dues torretes entre les quals quals se situa una pèrgola amb una enfiladissa del gènere Jasminum, el gessamí, amb flors campanulades i molt fragants. Una barana de terracota tanca aquest espai d’ombra i recolliment que fa de mirador sobre l’avinguda i la finca de can Ponsic. Als dos laterals del jardí, s’arrengleren uns parterres longitudinals on hi creixen llorers, bambús i abundants mates d’aspidistra, anomenades col·loquialment fulles de portera o orelles de ruc. És una planta molt resistent, originària de la Xina, el Japó i l’Himàlaia, que es reprodueix vegetativament per rizomes. Les flors, de color blavós o violaci són difícils de veure, ja que creixen sobre els rizomes semienterrats.
Les parets mitgeres que limiten amb els veïns i les façanes anterior i posterior de la casa estan entapissades amb enfiladisses, com ara les heures, sempre verdes, i la vinya verge, que a la tardor desplega tot el seu potencial cromàtic.
Cal destacar la presència d’un altíssim i espigat llorer i d’un pitòspor arbori molt longeu i ufanós, que, en créixer al costat d’una de les parets laterals, ha desenvolupat una capçada molt singular en forma de mig parasol totalment regular.
Al bell mig d’aquest jardí diàfan, hi creix un auró americà, també anomenat auró de fulla de freixe (Acer negundo). És un arbre de fulla caduca originari d’Amèrica del nord, molt utilitzat en jardineria i com a arbre d’alineació als carrers de moltes ciutats. Creix molt de pressa i té una gran capacitat d’adaptació al medi, la qual cosa fa que en alguns indrets pugui tenir un impacte negatiu sobre la biodiversitat per la seva capacitat invasiva.
El picot verd
Enric Capdevila
El picot verd (Picus viridis) és un ocell de la família dels pícids, resident tot l’any, i característic de boscos oberts propers a matollars i prats. És el picot més comú a la zona de Barcelona, on es considera que hi ha unes 50 parelles. És fàcil de sentir i veure als barris i parcs limítrofs amb Collserola. És un ocell d’uns 32 cm de llarg, de plomatge verdós amb tons grocs per sobre i més blanquinós per sota, amb una identificativa franja vermella al cap. La femella es distingeix del mascle per la menor intensitat del vermell, i pel color negre de la bigotera en lloc de vermella. Són ocells monògams que fan el niu en forats de troncs d’arbres malalts o de fusta tova, en uns forats d’uns 6 cm de diàmetre i de mig metre de profunditat. S’identifica fàcilment pel seu vol ondulat, el bategar intermitent de les ales i el color verdós amb el carpó groc.
Morfològicament, els picots tenen algunes característiques que els fan molt especials: a més del bec tant dur que els permet foradar la fusta, cal destacar la llengua protràctil, musculosa i llarga, que pot arribar a fer quatre cops la llargada del seu bec, i és acabada en una punta rasposa que els permet extreure de les galeries de la fusta larves dels corcs i insectes xilòfags, i les formigues dels seus formiguers.
A diferència de la majoria d’ocells, tenen els quatre dits distribuïts dos a dos, en lloc de tres i un, això els permet agafar-se i trepar fàcilment pels arbres, clavant les ungles a l’escorça, i baixant la cua per a donar-se estabilitat.
Així mateix, tenen un conjunt d’ossos i tendons al cap que els protegeix el cervell i els permet picar els arbres uns 10.000 cops al dia, més de 20 cops per segon, sense fer-se mal.
Dites: Per l’Ascensió, el picot forada el tió
