Història
Fra Valentí Serra
L’apicultura és una antiquíssima activitat ramadera que a la circumscripció de Barcelona i Girona ha tingut una dinàmica més reduïda que no pas a les de Tarragona i Lleida, on, tradicionalment i també en els nostres dies, l’apicultura està molt més estesa i consolidada. En efecte, el conreu de l’abella de la mel en els territoris de Catalunya ha estat una pràctica que s’ha esguardat com una de les branques més destacades de la ramaderia menor i que, en èpoques pretèrites havia assolit una enorme incidència en la vida social fins al punt de donar nom a llinatges de família vinculats a tasques apícoles com ara els cognoms catalans: Abella, Abellà, Abellar, Abelló, Buch, Brescós o Seguer i, alhora, ha donat nom a topònims de poblacions catalanes com, a tall d’exemple, l’indret de Piera, nom que prové del terme llatí Apiaria i que suggereix una antiga presència d’abellars amb l’explotació d’abelles; Abella d’Adons; Abella de la Conca; Abella de Vilallonga de Ter, on es venera la Mare de Déu de l’Abella; L’Abella, a Sant Martí de Centelles; L’Abellar, a la Vall d’Arles; els Abellars, que són un conjunt de masos de La Bisbal; Abellerets, a Ulldecona; Els Abellons, a Constantí; Bresca, a Gerri de la Sal; la Roca de la Mel, a Vimbodí; el Tossal de les Arnes, a Argençola; la Serra de les Arnes, a Tremp; el Barranc dels Seguers, a la Noguera; i, finalment, els petits nuclis de Sant Romà d’Abella; L’Arnera; Arnes, a la Terra Alta; i Seguer, que és una petita població agregada a Pontils i que, molt possiblement, sigui un topònim relacionat amb l’existència de saguers d’abelles en aquella zona.
D’aquest conjunt de topònims, cal posar de manifest la importància del cèlebre monestir premostratenc de les Abellanes —sic, no pas Avellanes!— i de l’Ermita de l’Abellera, que és una esglesiola situada en el terme de Prades on es venera la Mare de Déu de L’Abellera, patrona dels apicultors catalans, mentre que el patró ho és Sant Ponç, que avui, 11 de maig, celebrem. Actualment, la imatge de la Mare de Déu de L’Abellera està embellida amb una corona on hi ha cinquanta abelles de plata daurada i, al capdamunt, rematat amb una abella reina al bell mig de la corona. La imatge, segons la tradició, va ser trobada per les abelles dins d’un tronc d’un arbre on hi havia un buc amb mel. Antigament, durant l’aplec a l’ermita de l’Abellera, el diumenge immediatament després a la festa de la Nativitat de Maria, en el mes de setembre, hi havia balls populars i se solia menjar una coca rodona, endolcida amb mel, i decorada amb una nou posada al centre.
Pel que fa a la història i a l’etimologia del nom del cèlebre Monestir de les Abellanes —és a dir, de pedres Abella-nes, o petras apilianas— fou un cenobi premostratenc construït amb “pedra abellera”, que és el nom donat popularment a la tova calcària —o travertí— i que, per la seva forma i textura, recorda molt a una bresca de mel.
El món de les abelles també ha incidit en el nomenclàtor dels carrers d’algunes poblacions que compten, encara avui, amb un carrer de la mel, un carrer de la cera i, àdhuc, esmentar aquell indret típicament barceloní anomenat el Cros o clot de la mel, ubicat en els Agri Provinciali —els Camps Provençals—, un indret agraciat amb una gran concentració de ruscos d’abelles per a l’explotació de la mel i la cera. Aquests ruscos o arnes eren els tradicionals, els del país, fets amb troncs cilíndrics buidats els uns i els altres amb canyes teixides i arrebossades amb fang i carbó i una barreja de cendra per tal d’evitar l’acció de la papallona de la tinya o falsa arna de les abelles (llat., Galleria melonella i Achraea alvearia), un paràsit que diposita els ous a les flors, i les abelles els introdueixen al rusc a través del pol·len.
Tanmateix, el vell mètode tradicional d’apicultura fixista —o de fixació— comportava que les arnes s’havien de posar de manera fixa en unes cavitats al marge de les parets. A voltes també eren col·locades a guisa d’armaris de paret en els graners o en les golfes dels masos. Això no obstant, amb aquest mètode d’apicultura tradicional s’assolia una producció de mel força reduïda, un fet que motivaria que, a partir del segle XIX, augmentés enormement la producció de mel gràcies a l’apicultura moderna o mobilista, que fou divulgada pels prestigiosos apicultors Langstroth, Dadant, Layens, Mercader i, també, pel religiós caputxí Fra Julien de Mamers.
A propòsit de la incidència del món de les abelles i de la mel en la cultura popular catalana, hi ha nombrosos refranys i dites referides al calendari apícola, com ara aquella dita catalana que afirma el següent: “Gener sense gel, any de mel”, la qual indica que, si durant el mes de gener fa un fred no massa intens, afavoreix el conreu de les abelles quan floreix primerencament la ravenissa i l’ametller, car segons la saviesa popular: “De la flor del gener, se’n fa el meler”. Pel que fa al temps de primavera, comptem amb una antiga dita referida al món de les abelles que posa de manifest com “la reina de les mels, és la mel de maig” i “mel de maig, rica mel; mel de juny, mitja mel”, més gran de les abelles, que és quan la mel és més abundant i de major qualitat, òptima per ser brescada.
Bona festa de Sant Ponç!
Fra Valentí Serra de Manresa és arxiver dels caputxins
