El Relat
Elsa Corominas
A la Rita Guerrero
L’Elena es va despertar de mal humor, amb ulleres, mal de cap i la cara inflada el dia del gran concert. La nit anterior s’havia saltat la seva màxima de no barrejar més de dos tipus d’alcohol per vetllada. La calor de l’ambient i el fervor de la conversa l’havien ajudat a caure en un gèlid gintònic amb glaçons surant airosament per la copa arrodonida, que se sumava a unes quatre copes de vi durant el sopar. I va seguir, amb un altre i un altre…
Havia de revertir aquest aspecte terrorífic abans de les nou de la nit, l’hora del gran concert per a commemorar el cinquantè aniversari de la mort de Billie Holiday, en el qual ella interpretaria tres cançons, obrint amb la inoblidable If you were mine, la cançó que anys enrere havia estat clau per enlairar la seva carrera de cantant solista. Corria el 1984, ella estudiava medicina a la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic i va tenir l’oportunitat de cantar, precisament en ocasió del 25è aniversari de Holiday, davant una àmplia audiència que va quedar atònita en escoltar per boca d’aquella mexicana baixeta, de pell bruna i d’ulls negres com la nit sense lluna, les primeres frases de la cançó: “If you were mine I could be a ruler of kings, and if you were mine I could do such wonder- ful things”.
A partir de llavors tot va fluir en la seva carrera de cantant, va poder deixar per fi els estudis de medicina que havia iniciat a desgana per complaure els pares i va aconseguir embarcar poc després a Los Angeles, per a passar un parell d’anys en una bona escola on preparar-se com a solista i tornar a Mèxic a principis dels noranta, per a convertir-se en la gran Billie Helen, el nom artístic amb el qual havia gravat fins ara quatre discos i recorregut tot el continent americà amb els seus concerts en viu.
El gran repte d’aquest dia era no defraudar, vint-i-cinc anys després, amb If you were mine, en aquesta ocasió a l’imponent Palacio de Bellas Artes de la Ciutat de Mèxic, davant les autoritats culturals més destacades de tot el país, i sabent que els periodistes del sector tindrien preparades les imatges del concert de 1984 per atacar amb odioses comparacions i crítiques feroces a la mínima oportunitat de detectar algun error, decepció o desmillorament respecte a l’anterior actuació.
Però l’ànima no li donava per a arreglar l’infortuni que era aquell matí la seva cara. Va sospirar profundament, encara al llit, i es va armar de valor. Va rescatar les engrunes d’orgull que li quedaven i es va aixecar. A la cuina es va empassar un ibuprofèn i un paracetamol alhora, la seva teràpia de xoc, i es va preparar un cafè doble, llarg i ben carregat. Després de recollir-se la llarga cabellera en una trena improvisada, es va plantar davant el mirall de cos sencer de la sala, en pijama, però amb sabates d’agulla per a revertir la mandra, disposada a entonar la cançó per a ella mateixa.
Davant el mirall va pensar que el seu aspecte no estava tan malament com s’imaginava i es va dei-xar anar el recollit permetent que la seva cabellera s’apoderés de part del rostre, en un gest digne de Rita Hayworth. Som-hi!, va pensar, i va comprovar amb estupor com no sortia l’If you were mine… ni res, ni una paraula, ni un so. No tenia veu. Havia emmudit d’una forma alarmant i estranya, sense dolor, sense cap molèstia a la gola; simplement no sortia res audible de la seva boca. No-res.
