Per accedir al contingut crea un compte gratuït
Llegeix
Accés il·limitat: subscriu-te a El Jardí
El Relat
Maria Àngels Viladot
El sis de juliol d’enguany vaig tornar a obrir Bruixa de dol. Feia vint-i-vuit anys que Maria-Mercè Marçal havia mort, i el llibre continuava esperant-me al mateix prestatge on havia anat a parar aquell Sant Jordi de 1979. Jo aleshores era una noia que intentava posar ordre als pensaments. Buscava referents, veus que posessin paraules a moltes de les intuïcions i rebel·lies que ja m’habitaven. Tot just començava a descobrir el feminisme. Aquell llibre em va arribar com una revelació.
«A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.»
Aleshores havia pensat que aquell vers parlava només d’identitat. Avui crec que també parla del dret a la paraula.
Dos dies després vaig assistir a la presentació d’una novel·la. L’autora filava el seu discurs amb lucidesa fins que, de sobte, les paraules se li van embarbussar. Es va aturar un instant. Va treure un paper de la bossa i va continuar llegint, seguint les línies escrites amb una serenor que em va commoure profundament.
Quan vaig arribar a casa vaig remenar calaixos fins a trobar un vell diari personal. Hi vaig retrobar una dona molt jove. Hi escrivia que, davant d’un auditori, els pensaments li corrien més de pressa que les paraules; que aquestes s’acceleraven i s’entrebancaven fins que el discurs s’esfondrava. L’escriptura, en canvi, li era aliada, la nansa on aferrar-se. La paraula escrita no la traïa mai.
Vaig tancar el quadern i em vaig preguntar, una vegada més, si aquell bloqueig havia estat realment només una experiència meva. Feia temps que havia deixat d’interrogar-me sobre què em passava a mi per començar a preguntar-me què ens havia passat a tantes dones de la meva generació. Vam créixer havent interioritzat que la paraula pública pertanyia als homes. Aquestes normes no s’expressaven en veu alta; s’aprenien. Entraven a poc a poc, com entra la humitat dins d’una casa antiga. Havíem après que la discreció era una virtut i que una dona que parlava amb autoritat sovint incomodava. Sense adonar-nos-en, moltes vam créixer amb una confiança fràgil en la nostra pròpia veu. És clar que hi havia excepcions. Sempre n’hi ha. Dones que prenien la paraula amb una seguretat que admiràvem i que ens obrien camí.
Jo no tenia dificultats per parlar amb fluïdesa. La ment sabia perfectament què havia de dir. Era el cos qui es rebel·lava davant el judici dels altres. No era la paraula la que em fallava, sinó la confiança que aquell espai també em pertanyia. Curiosament, això no m’ha passat mai davant dels alumnes. Allà no hi havia res a demostrar. Només calia compartir allò que sabia.
Potser per això em va sacsejar el que va passar, al final de la presentació, durant el torn de preguntes. La sala era plena de dones. Escoltaven amb una atenció intensa, com si les paraules dels altres també fossin una manera de pensar. El micròfon voltava per la sala, però poques mans femenines sortien a trobar-lo. Només dues dones joves el van agafar. Van formular les seves preguntes amb naturalitat, sense demanar permís per ocupar aquell espai. Vaig sentir una alegria fonda en veure-les. Vaig pensar que alguna cosa, finalment, estava canviant. Elles ja no carregaven exactament la mateixa herència que nosaltres. I, tanmateix, també vaig comprendre que les inèrcies culturals són persistents. Per a molts homes, el micròfon és una prolongació natural del cos. Per a moltes dones, en canvi, prendre la paraula encara no és un gest del tot espontani. Les inèrcies sobreviuen a les lleis, als discursos i, de vegades, fins i tot a les victòries.
Quan una facultat és coaccionada, sovint n’aflora una altra. Com un blandiblú: en prems un cantó i s’infla per l’altre. Potser per això tantes dones hem desenvolupat una extraordinària capacitat d’observar, d’escoltar i de captar allò que passa entre les paraules. Això no converteix la ferida en una virtut. La injustícia cal reconèixer-la i reparar-la. Però d’aquesta llarga història de silencis i adaptacions també n’ha nascut una manera particular de comprendre el món.
La literatura ens ajuda a posar paraules a aquesta experiència compartida. I, en fer-ho, ens ajuda a sentir que la nostra veu també té dret a ocupar l’espai públic.
Prendre la paraula no és un do. És una conquesta.
