Cultura
Jesús Mestre
Fra Valentí Serra de Manresa: El nostre pessebre. Tradició, història i simbolisme. Editorial Mediterrània, col·lecció “A la caputxina”
Fra Valentí Serra ens ha obsequiat per aquestes diades de Nadal amb una monografia sobre el pessebre. A part de la presentació de l’autor, on destaca l’interès de la col·lecció “A la caputxina” per les obres sobre cultura popular catalana, cal esmentar el pròleg de Miquel Oliveres que recorda que, a part de ser una tradició catalana, el pessebre també està íntimament lligat als records d’infància de molta gent. També fa referència a la tradició pessebrista d’Olot, tema que anirà sorgint al llarg del llibre. Oliveres segurament també comparteix amb fra Valentí la cita “les figures fan el pessebre, i el pessebre fa les figures”, de Joan Amades.
L’obra comença amb uns apunts històrics sobre el pessebre en la tradició franciscana i catalana. L’autor situa l’origen del pessebre en el betlem de sant Francesc a Greccio, l’any 1223, i mantinguda i evolucionada per franciscans i caputxins al llarg dels segles. El segle XVIII contempla la popularització del pessebre a Catalunya; aleshores ja hi ha les dues tendències en fer els betlems d’estil oriental o els pessebres amb paisatges i personatges catalans. En general, la tradició franciscana és partidària d’aquesta segona tendència, fent pessebres vinculats amb el cançoner de Nadal i als costums del país. El text es documenta amb nombroses cites d’estudiosos del pessebre i de folkloristes, com mossèn Antoni M. Alcover, Joan Moreira, Josep Mañà i, sobretot, Joan Amades, però el referent principal de fra Valentí és l’obra Art pessebrístic, de Basili de Rubí.
La part més atraient del llibre és la dedicada a la simbologia de les figures del pessebre. Fra Valentí ens recorda que el pessebre s’estructura a partir de cinc figures principals: el Nen Jesús, la Mare de Déu, sant Josep, el bou i la mula, que en conjunt formen el misteri, el nucli central del betlem. A partir d’aquí, en el pessebre català i el de tradició franciscana, el pastoret és el gran protagonista, ja que ens simbolitza l’home senzill del poble, net d’esperit, que corre a portar ofrenes el Nen Jesús només conèixer la seva presència. Hi ha diverses tipologies de pastorets, com el Bon Pastor que porta el xai a les espatlles, el ramadà que avui podem relacionar amb l'”home ecològic”, el pastor de la neu posseïdor una saviesa ancestral que el fan herbolari o silvà, la dona que fila o balanguera… Algunes d’aquestes figures tenen significats de tradició pagana. I, sobretot, destaca la figura del pastor estirat a terra bufant la foguera que, per fra Valentí, és la figura més popular i típica del pessebre català. Contràriament, el caganer és una de les “figures anacròniques”, com el capellà amb paraigües, el guàrdia civil, el sereno… El caganer pot tenir lloc al pessebre, però en un racó discret i ben apartat del “misteri”. Seguint a Joan Llongueres, les figures poden anar recollint qualsevol dels oficis del país, des del pescador al pagès o el llenyataire; i no poden faltar els músics. O els tres Reis d’Orient, representants d’Europa, Àsia i Àfrica. I, finalment, és molt important que hi hagi el bestiari: el gall, la gallina, el porc però sobretot l’ovella. L’autor destaca al escultor Ramon Amadeu i la tradició imatgera d’Olot.
El llibre es clou amb tres capítols més instrumentals, com el del calendari: el pessebre es comença a fer per Sant Nicolau o Santa Llúcia, entre el 5 i el 13 de desembre, i s’ha de treure per la Candelera, el 2 de febrer. O uns útils consells sobre la construcció del pessebre popular. I, finalment, es destaca l’espiritualitat com a fonamental en art del pessebre. Així, també hi ha una crítica a pessebres moderns, com el municipal, que s’allunyen de la tradició pessebrista catalana. Es una obra que ens ajuda a reflexionar sobre alguna de les dimensions que té el Nadal, la gran festa popular catalana.
