Cultura
Roser Díaz Martín
Quan el passat dissabte vaig arribar a l’altura del carrer Ballester, no podia creure el nombre de persones que feien cua per a visitar la Casa Tosquella, en el marc del 48h Open House Barcelona. La gent tenia ganes de conèixer una casa enigmàtica amb una història molt peculiar. Perquè els fonaments de la Casa Tosquella es van posar l’any 1857 quan el Mestre d’obres Joan Caballé va edificar dues cases mitjaneres, una més gran (la futura casa Tosquella) i una petita.
No va ser fins a l’any 1900 quan Casimir Trau, en un atac de valentia, va dividir el terreny amb dues finques registrals i va hipotecar “La Major”. Sis anys després sortia a subhasta i en el tercer intent, per 28.600 pessetes, la va comprar un indià que havia fet diners en el món del comerç i vivia a la Travessera de les Corts de Sarrià: El Sr. Antoni Tosquella. Així culminava el seu somni, tenir una casa d’estiueig.
Va encomanar al jove arquitecte Eduard Maria Balcells, de la família dels Buïgas, la seva remodelació. Era l’any 1906. Així va néixer la Casa Tosquella, una finca de finals del modernisme amb un estil arabitzant que constava de dues plantes i un terrat amb torrasses, amb un jardí de plantes exòtiques i un petit llac. Antoni Tosquella la va posar a nom de les seves filles i al final, quan ell va morir, la Concepció va comprar totes les parts.
Quan va esclatar la Guerra Civil, el general Rojo va gaudir de l’entorn modernista i luxós de la finca. Com un bon arquitecte del seu temps, Eduard Maria Balcells es va encarregar de tot. La aasa es va concebre com un conjunt viu, al que s’accedeix per un porxo amb pintures que ens submergeixen en un llac japonès, amb capgrossos i flors de Lotus, després uns terres pavimentats amb mosaics Nolla que encatifen les estances de la casa, enllumenada a través d’uns vitralls de colors vius que representen cues de paó i que transporten el jardí exterior a l’espai interior.
Les parets, recobertes de papers i teles vegetals recuperant l’estil de Wiliam Morris de l’Anglaterra de finals del XIX, són el fil conductor entre els paviments i els sostres, donant a les estances un aire engolidor. Els sostres, decorats amb rosetons i bandes de flors de guix, harmonitzen amb les tonalitats de les parets. Una petita sorpresa, un conjunt de pintures murals, amb representacions animals, propers com ases i gossos o llunyans com camells, adornen l’antiga la sala d’estar. Ens movem a través de portes de fustes de melis, emplomades amb mitges cues de paó. Ens enllumenem amb làmpades bibelot o de reminiscències visigòtiques.
Tot l’entorn uneix el passat gòtic, el món oriental i la més propera tradició, amb un esclat de vegetació i cromatisme. Quan la ronda General Mitre va amenaçar la casa, de fet la va escapçar, la neta d’Antoni Tosquella, Dolors Castells, va sol·licitar la seva catalogació com a Bé Patrimonial Provincial, que es va aconseguir l’any 1974. Al voltant dels noranta, un projecte per a fer un Museu Buïgas no va prosperar, i la casa va anar marcint-se fins que el 18 de desembre de l’any passat, l’Ajuntament de Barcelona, la va comprar a la família com a seu per un futur projecte pel barri. Assistim al renaixement d’una joia modernista.
